Els equipaments esportius: dèficit i planificació

La història i la memòria ens serveixen per saber d’on venim, on som, i per preveure cap on anem. Sense història, ni memòria, és molt més difícil, per no dir impossible, saber on anirem a parar. Prescindir de la història ens desarrela, ens deshumanitza, ens fa intransigents, rígids i dogmàtics. Sense l’experiència ens aboquem a rigideses sense flexibilitat i a l’aplicació de paràmetres inamovibles des de la teoria sovint no contrastada.

És el que ara està passant d’un temps cap aquí en els judicis emesos per poques persones sobre la situació dels equipaments esportius a la ciutat de Girona. Aquestes persones estableixen un únic criteri que separa el sector públic i el sector privat amb una única línia divisòria: els diners públics només es poden dedicar a equipaments públics.

Però avancem una mica més en el raonament; hi ha marge per a equipaments de titularitat pública i de gestió privada?, és compatible la propietat pública d’un equipament, l’exercici de les competències i la gestió privada d’aquest equipament i d’aquestes competències? Em sembla que és indiscutible que sí i és aquí on trontolla tota la línia argumental de les posicions rígides que he esmentat. I és aquí on prescindir de la història porta a actituds errònies i a posicionaments altament discutibles.

En el cas de la ciutat de Girona tenim d’una banda un mapa desigual i desequilibrat amb aquests paràmetres relatius al sector públic i al sector privat, i amb una cobertura també desigual de les necessitats d’infraestructures esportives al servei del conjunt de la població.

Els dèficits són coneguts i els desequilibris també i en coneixem els orígens, les causes i l’evolució. En termes generals podem afirmar que des de 1979 fins ara s’ha fet un camí extraordinari que partia d’un autèntic desert i ens ha conduït fins a la situació actual, on els dèficits més flagrants s’originen en els creixements urbans més recents que no han estat acompanyats per les inversions sectorials més peremptòries.

Però més enllà dels dèficits, dels mapes, del pla d’equipaments i les previsions, tenim actualment damunt de la taula com a mínim tres qüestions que basculen al voltant de la relació imperfecta, i real, entre el sector públic i el sector privat. Em refereixo a la recent inauguració de la remodelació de la pista d’atletisme del GEiEG a Palau Sacosta, la concessió de l’Estadi Municipal de Montilivi al Girona FC, i les actuals negociacions per a la concessió de la gestió i explotació de les instal·lacions del Pavelló de Fontajau al CB Girona.

Comencem per la pista d’atletisme de Palau. Em vaig esgarrifar quan vaig llegir que hi havia gent que posava el crit al cel per les subvencions que la Generalitat, la Diputació, l’Ajuntament i l’Estat han dedicat a la pista de tartan del GEiEG. Construïdes, degradades, inutilitzades i inservibles durant més d’una dècada, ara fa pocs dies que van ser inaugurades i retornades a la seva antiga esplendor de la secció d’atletisme del GEiEG fundada l’any 1920. Durant més d’un segle el GEiEG ha fet bandera de l’esport de base, de l’esport amateur, de l’esport no professional i al cor mateix d’aquest model de club amb moltes seccions hi hem trobat sempre l’atletisme. Primer amb una pista a les Pedreres el 1934, posteriorment amb la construcció de les pistes del Camp de Mart a la Devesa i finalment amb la construcció i posterior reconstrucció de les pistes de Palau.

En el terreny del dubte entre el sector públic i el sector privat el GEiEG ha estat sempre un club frontissa. Un pont entre el món estrictament privat i el món de les entitats privades sense finalitat de lucre. Ressonen en aquest terreny, i van ressonar en els anys seixanta del segle passat, tambors semblants als actuals de l’episodi del cinema Truffaut. L’any 1966 i com a conseqüència del concurs de concessió de la piscina municipal de Girona, inaugurada a la Devesa l’any 1933, el GEiEG hi va concórrer pensant que s’obria una oportunitat d’or per concentrar a la Devesa la gestió de les principals seccions. Però l’Ajuntament va decidir prescindir de les característiques cíviques i ciutadanes del Grup i va optar per atorgar la concessió a una empresa privada que va posar per davant l’esbarjo, en una discoteca i a la pròpia piscina, que a l’esport. El resultat va ser el detonant d’una opció metòdica i sistemàtica del GEiEG a partir d’aquell moment: gairebé sense solució de continuïtat es succeirien les inversions a les instal·lacions de Sant Ponç, anys setanta, de Sant Narcís, anys setanta i vuitanta, i Palau Sacosta avançats els vuitanta. Piscines cobertes i descobertes, pavellons, pistes de tennis, pistes de pàdel, pistes d’atletisme, camps de rugbi... El GEiEG va esdevenir un referent ciutadà confirmant l’esperit fundacional i aglutinant una massa social que fregaria els 20.000 socis en algun moment i que ara oscil·la entre 12.000 i 15.000 segons els moments.

Sigui com sigui i amb alguns estira i afluixa, per exemple amb relació al pavelló i la piscina de Palau iniciat el 1978, que alguns directius del Grup van pensar que era una inversió errònia, Girona va acabar definint un entramat d’equipaments i infraestructures esportives on s’establia una clara complementarietat ciutadana entre el GEiEG i l’Ajuntament. Només amb aquests antecedents es desmunten els arguments dels que discuteixen la dedicació de diners públics a unes pistes d’atletisme «privades» a la ciutat. És a dir, l’Ajuntament donava per bones i com a resposta a les necessitats més peremptòries les instal·lacions de Sant Ponç, Sant Narcís i Palau i des d’aquesta perspectiva les inversions i els equipaments públics de Santa Eugènia/Can Gibert serien la cara estrictament municipal de Sant Narcís, en una xarxa d’equipaments esportius en procés de consolidació i afirmació.

A l’altre extrem del GEiEG el Girona FC i el CB Girona representen l’esport d’elit, d’alta competició i professional. El cas és doncs diferent però la filosofia en termes de relació del sector públic i privat subjacent és similar, sobre paràmetres diferents és clar.

En el cas del Girona FC, un grup de valents gironins va construir un estadi per al futbol. Aquesta gosadia va acabar amb l’adquisició del camp per part de l’Ajuntament amb una subvenció pública i amb una destinació única i inequívoca a la pràctica del futbol professional. La concessió a llarg termini de les instal·lacions de Montilivi al Girona determinen la continuïtat d’aquella voluntat i reclamen la clarificació urgent de les voluntats de l’Ajuntament i el Club per tal de donar viabilitat tangible a la concessió ja signada.

Ara és també el moment del Pavelló de Fontajau. Un equipament construït directa i gairebé exclusivament per a la pràctica del bàsquet professional on també alguns valents van decidir jugar-se-la per tenir equips masculins i femenins, en el passat i en el present, a les més altes competicions. Ara una instal·lació que ha aguantat molt bé comença a mostrar desajustos i reclama una millora de les instal·lacions amb unes inversions milionàries que els rectors del club estan disposats a facilitar. També aquí l’entitat i el volum de les necessitats i de la inversió passen per damunt de les rigideses de la distinció infranquejable entre el sector públic i el sector privat. Deixem doncs que Fontajau esdevingui un equipament de titularitat pública i de gestió privada, assegurem la continuïtat dels projectes esportius d’uns clubs i altres i aclarim que la desproporció entre el cost temporal d’una nau per encaixar determinades activitats (100.000 euros any durant cinc anys) és tan abismal que no pot ser que aquest sigui l’argument per frenar l’acord de concessió.

Per concloure. El GEiEG té vida pròpia, és un club frontissa i des de 1919 és un club íntimament lligat, vinculat i dirigit des de la ciutat. En el cas del Girona FC i el CB Girona, masculí i femení, ens trobem en el context de la superació de les limitacions dels valents locals que van ajudar a sobreviure els projectes. Avui i després de les successives experiències a Primera Divisió, a la lliga ACB i a la Lliga femenina de bàsquet crec que podem afirmar que només amb les aportacions exteriors dels propietaris dels clubs es pot superar l’atzucac d’una burgesia local que no té actualment gruix ni musculatura suficient per a entomar aquests reptes. I en aquest sentit només podem estar que molt agraïts pel que hem viscut i hem gaudit fins ara, i esperem gaudir també a partir d’ara.

Un cop reconeguts els fets és imprescindible una entesa institucional que des de la claredat i l’honestedat permeti assumir les necessitats de la ciutat i les expectatives dels grups propietaris amb el desig de disposar d’una etapa molt llarga d’estabilitat en un model complementari entre l’esport de base i l’esport d’alta competició.

Subscriu-te per seguir llegint