Ganes (metafòriques) de córrer

No sé com hem acabat parlant de política. Era la primera vegada que ens vèiem i, per trencar el gel, havíem començat parlant del temps –quina calor més insuportable que està fent des de fa setmanes, ja ho pots ben dir, això cada any va a pitjor, i tant, ja ens podem anar preparant per al que vindrà– i, de sobte, sense saber com, està criticant en Pedro Sánchez «i en Zapatero, no ens oblidem d’en Zapatero! A mi no em passa, això de trobar-me joies de valor incalculable als calaixos de casa!».

Crec que la cosa s’ha començat a torçar quan ell ha donat la culpa del canvi climàtic a en Trump i jo, és clar, he pensat que ens posaríem d’acord aviat. «Ui, en Trump! –imagino que he dit–. Però no està sol, que també hi ha en Putin, i en Netanyahu, i en Milei…» i aquí (exacte, ha estat aquí!) m’ha tallat i ha dit «i en Perro Sánchez, i en Zapatero, no ens oblidem d’en Zapatero!», i ha començat a despotricar (amb molta raó, tot s’ha de dir) de les joies que li van trobar a la caixa forta. Descol·locada pel gir imprevist de la conversa, he intentat buscar una solució per no barallar-nos: «És que, de fet, no hi ha cap polític que se salvi», he dit, salomònica. Però no s’ha avingut a la solució. «En Bukele! Aquest sí que ho fa bé. Tant de bo tots fossin com ell!», afirma, convençut.

Noto que la suor em comença a baixar pel clatell. Mare meva. «Home… en Bukele?», encara encerto a balbotejar. «Tu saps com ha baixat l’índex de criminalitat al Salvador, gràcies a ell? Ara és el país més segur de Llatinoamèrica», m’explica, categòric. «Sí, és clar… però a base de fotre puntades de peu als drets humans», penso, però no em dona temps a dir-ho, perquè afegeix: «Saps de qui estic enamorat, jo? De la Sílvia Orriols!», proclama, amb els ulls il·luminats. «M’encanta aquesta dona», afegeix, somrient. «Sí, ja m’ho he imaginat quan has dit que t’agradava en Bukele», contesto. «Eh, que jo no soc de dretes, eh? Però d’esquerres, tampoc! No soc ni de dretes, ni d’esquerres. Però d’esquerres, menys», i no em deixa l’oportunitat de dir res que ja està comentant la merda de ciutat que ens ha quedat després dels tres anys «de l’alcalde ocupa. Li dic ocupa perquè és de la CUP, perquè ell és de casa bona», m’aclareix, per si de cas no ho sé. Aquí treu el tema de les escombraries i ja no el deixa anar: que si la brutícia per tot arreu, que si les rates «grosses com gats» que corren entre els contenidors, que si ni tan sols el centre de Girona està net (com si el centre hagués de tenir privilegis sobre les altres zones)... Em rebenta, perquè jo soc molt crítica amb la gestió dels residus que s’ha fet des de l’Ajuntament, però no vull donar-li la raó a un senyor que està enamorat de la Sílvia Orriols.

Per sort, aquí ha acabat ja amb el torn i, tot content, em mira i em diu: «Doncs ja estem! Mira que suaus que t’han quedat els peus!». I tant, li confirmo, mentre em poso les sandàlies, i surto de la consulta del podòleg amb els peus com nous i moltes ganes (metafòriques) de córrer.

Subscriu-te per seguir llegint