Ens trobaran a l’Arxiu Nacional

El lliurament de l’arxiu de Convergència Democràtica de Catalunya a l’Arxiu Nacional de Catalunya fou notícia fa unes setmanes. L’actual president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, hi volgué ser present per subratllar la importància que aquest partit va tenir en el moment de posar els ciments de l’actual autogovern de Catalunya i en el seu desenvolupament; també per la seva obra de govern, que fou molta. Hi estigué present un dels seus fundadors, el president Jordi Pujol, així com alguns dels seus últims dirigents, com ara el president Artur Mas, l’antic alcalde de Barcelona Xavier Trias i l’exconseller Francesc Homs, tres noms que expliquen la desaparició de CDC per covardia personal davant l’anomenada «declaració de Queralbs» o autoinculpació de Pujol per tenir diners a Andorra, i l’error comès quan es va apostar per la independència en contraposició amb el que havia estat CDC, fet que va donar pas a dos partits successius, el PDeCAT i JxCat, tot aprofitant el desconcert existent en les files del primer. Com sempre ha succeït en episodis històrics semblants a aquest, les absències parlaren més que no pas les presències. Ho deixo aquí.

Com prou bé saben els lectors, CDC ha estat el partit polític de la meva vida. No he militat en cap més i tampoc no ho faré en el futur. M’hi vaig afiliar a la tardor de l’any 1976, signant al casino de Castell d’Aro un full de subscripció al butlletí/revista CDC Informacions, editat per Miquel Sellarès, i avalat per Joan Saqués i Lluís Pla, ambdós fundadors del partit a la ciutat de Girona, i convertint-me en el segon militant de tot el Baix Empordà. En aquells temps es feia així, atès que Convergència era un partit polític il·legal davant la llei i perseguit pel postfranquisme d’Arias Navarro. La seguretat, llavors, era màxima, i l’exposició pública quedava reduïda als màxims dirigents: Jordi Pujol i Miquel Roca, les dues línies ideològiques essencials que havien confluït a Montserrat en el moment de la seva fundació, al costat d’Unió Democràtica de Catalunya, que posteriorment se’n va deslligar. En aquells moments, érem dos, només dos, els militants a tot el Baix Empordà. Una vegada CDC fou legalitzada, passàrem a disposar del carnet de militant, mai abans, i aquesta és la causa que hi figuri la meva afiliació amb data de 1977.

Malgrat que això no sortís innecessàriament a la superfície, cosa comuna en tots els partits democràtics de la Catalunya d’aleshores, la creació en la clandestinitat de l’Assemblea de Catalunya (1971) i la seva expansió pel territori havien fet que, abans de militar a Convergència, fos membre de la Taula Democràtica, nom que vàrem adoptar a Sant Feliu de Guíxols, la utilitat de la qual fou alta: no només vam atraure ciutadans cap a postulats democràtics, sinó que també va ser escola de futurs alcaldes i regidors de Sant Feliu de Guíxols a partir de les primeres eleccions locals de l’any 1979. L’Assemblea, en el seu conjunt, fou una plataforma unitària de l’antifranquisme català que va articular partits polítics democràtics, sindicats, entitats veïnals, col·legis professionals, moviments estudiantils i culturals, i àdhuc personalitats independents, sota un paraigua ampli i unitari amb rellevància, atès que va convertir el catalanisme democràtic en un moviment social ampli, connectat amb el món obrer i veïnal, i no només amb les elits culturals i econòmiques; va establir un repertori d’acció col·lectiva i un llenguatge polític compartit que marcaren la Transició a Catalunya, i el seu llegat fou la Generalitat restaurada, l’Estatut de 1979 i l’articulació d’un sistema de partits catalans amb un fort arrelament social.

Cadascú pot parlar del que ha viscut; també un servidor. Ho faig així: la CDC que vaig conèixer, i en la meva quota part vaig ajudar a construir i arrelar, fou essencialment un moviment polític amb format de partit que tenia per objecte la reconstrucció nacional de Catalunya en el marc d’un nacionalisme personalista, europeista, interclassista, no independentista, de caràcter integrador i posat al servei del país. El fet que fos més un «moviment» que no pas un «partit polític» explica la facilitat amb què es transfigurà en el PDeCAT i, posteriorment, en JxCat: tots els militants coneguts que foren traspassats al primer d’aquests partits i, més tard, al segon els continuaven anomenant Convergència Democràtica de Catalunya; d’aquí que periodistes i analistes polítics els anomenin «postconvergents», creant, de passada, la ficció que encara són de Convergència. Una fal·làcia, perquè, en puritat, CDC deixà d’existir l’any 2016 i ara hem estat lliurats a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Soc sincer si dic que enyoro el meu partit, l’autèntica Convergència, al qual dec moltes coses. Un moviment/partit practicant d’un nacionalisme integrador de pensaments i conviccions que esdevingué el pal de paller d’una Catalunya políticament vertebrada al voltant de la seva institució d’autogovern, la Generalitat de Catalunya, que assumí la centralitat del país, com ho proven els seus resultats electorals, i que, endemés, tingué un paper altament positiu en la modernització d’Espanya i en quelcom bàsic i fonamental en tota democràcia, com és l’alternança política en el seu Govern, on els càrrecs interns i públics els anomenàvem «responsabilitats», en un intent pedagògic de no creure-s’ho i de no fer-ne patrimoni de ningú. La seva història avui és irrepetible, però qui sap si més endavant, quan les aigües agitades tornin al cabal central, algú nou ressegueix la seva vida adequant-la de manera pertinent als nous temps. A partir d’ara, sàpiguen que ens trobaran a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Que tinguin un suau agost i fins al setembre. n

Subscriu-te per seguir llegint