Les claus de la caixa no es toquen

La mort de Josep Vilarasau (Barcelona, 1931-2026) ha servit per recordar la convivència que històricament hi ha hagut entre el poder financer i els governs. Uns lluitaven per mantenir la independència; els altres, fossin del color polític que fossin, intentaven sempre controlar i intervenir. Entre finals dels anys vuitanta i els noranta, l’Espanya empresarial va patir una transformació profunda. Les corporacions industrials controlades per la banca sota la supervisió atenta del poder polític anaven passant a millor vida enmig de crisis, fallides i fusions. Paral·lelament, primer el govern de Felipe González (PSOE) i, posteriorment, el de José María Aznar (PP), van iniciar i ampliar la venda al públic de les empreses estatals amb les sortides a borsa. Al capdavant d’aquestes empreses, tanmateix, es va mantenir un ferri control a través dels consells d’administració, situant-hi com a presidents amics de pupitre del col·legi, expolítics i alts directius amb qui s’havien compartit favors del passat i afinitats ideològiques. Durant la transició entre segles, Telefónica, Repsol i Endesa van ser els tres grans exemples d’aquella transformació.

Enmig d’aquells moviments va anar aixecant el cap, amb poc soroll, «la Caixa forta», com així la va batejar una portada de la revista Actualidad Económica després de la fusió de Caixa de Pensions i Caixa de Barcelona el juliol del 1990. Des d’aleshores, la caixa catalana, presidida per Vilarasau, nedant a contracorrent del sector financer, que anava desinvertint les seves carteres, començava a crear i fer créixer les seves pròpies participacions industrials, enfocada als serveis públics i sempre amb el paraigua de la fundació. Vilarasau va demostrar la seva mestria en un tauler d’escacs on va haver de combinar el paper de Caixa com a accionista en empreses de referència i mantenir l’autonomia de l’entitat davant els desitjos de controlar la institució per part dels poders públics, ja fos l’Estat central o la Generalitat.

L’habilitat per mantenir aquesta conllevancia amb els poders públics ha estat una de les arrels de la pervivència de la fórmula Caixa impulsada per Vilarasau i els seus successors, Ricard Fornesa, i el seu alumne més avantatjat, Isidre Fainé. Una capacitat que va permetre a Caixa superar crisis polítiques, l’opa fallida de Gas Natural –el cuirassat industrial del grup, avui Naturgy– sobre Endesa i la crisi financera iniciada el setembre del 2008, que va acabar amb el sistema financer espanyol tal com el coneixíem. Caixa en va sortir més reforçada i va ser una de les guanyadores del terratrèmol. Un canvi que va incloure una reordenació de l’estructura societària: la Fundació passava a ser l’eix sobre el qual es mourien totes les participacions del grup a través d’un instrument batejat com a Criteria, convertit en el primer fons inversor privat d’Espanya, i accionista de CaixaBank, on controla el 31%. La compra de Bankia per part de CaixaBank va situar l’Estat com a segon accionista del banc, amb un 18,1%. No només a CaixaBank, també a Telefónica continuen convergint els interessos de l’Estat i del grup Caixa. A la companyia de telecomunicacions, Criteria té el 9,99% i l’Estat, el 10%. El president de Telefónica, Marc Murtra, és patró de la Fundació Caixa.

Influir en les decisions inversores de Caixa ha estat sempre una de les ambicions dels governs espanyols. Ho continuarà sent, independentment de qui sigui a la Moncloa. El nomenament com a conseller delegat de Criteria d’Ángel Simón el febrer del 2024 va acabar abruptament l’abril del 2025 amb el seu cessament. Simón volia estrènyer els llaços amb la Moncloa, que instava Caixa a participar en operacions empresarials més arriscades i poc afins a la seva estratègia. Avui, Simón és president d’Indra, participada en un 27,99% per l’Estat.

El complex mapa geopolític ha accelerat el nivell d’intervencionisme i dirigisme de les administracions en el sector privat. Des de Washington i Brussel·les fins als ens locals. Un procés iniciat per la pandèmia. Només les participacions de l’Estat en les set empreses de les quals té accions a l’Ibex-35 estan valorades en 44.000 milions d’euros.

L’exuberància borsària d’aquests últims dos anys ha enriquit el valor dels actius de l’Estat. Enmig d’aquest escenari, el paper que puguin continuar exercint grups com Caixa i la defensa de la seva independència inversora és fonamental. És l’herència que ha deixat Vilarasau i que Fainé ha blindat: les claus de la caixa no es toquen.

Subscriu-te per seguir llegint