«L'odissea» i el cànon

Ningú no té cap obligació d’haver llegit L’odissea d’Homer. Com que no és obligatori saber atribuir a Munch una cara horrorosa amb les mans al costat, ni taral·lejar les primeres notes de la cinquena de Beethoven. Les coses que ignorem superen les que sabem i, si bé és un lamentable mal del nostre temps presumir obscenament de ser ignorants, també és cert que hem de tenir la humiliat de reconèixer les nostres mancances. No podem arribar a tot. Jo em sorprenc sovint fent inventari de les obres mestres de la literatura que desconec, almenys ara per ara.

Aquests dies L’odissea ha tornat a l’aparador de les llibreries. L’èxit de l’esplèndida pel·lícula de Nolan l’ha posada de moda. Homer top-ten de l’estiu! (algun gamarús ho pronuncia a l’americana pel personatge dels Simpson)

Jo tenia més de trenta anys quan vaig llegir la meravellosa traducció al català de Carles Riba i des de llavors forma part de la meva capçalera. No puc presumir de culte, no he llegit Proust, encara que tinc una idea de la seva magdalena, no he llegit Hugo, però sé qui és Jean Valjean. I això m’ha portat aquests dies a pensar en allò que es coneix com a cànon cultural que vindria a ser com un compendi de les obres que es dona per suposat que s’han de conèixer encara que només sigui una mica per a circular pel món.

I no tenir idea d’Homer és, per exemple, ignorar que quan ens entra un virus troià a l’ordinador és perquè l’hem deixat passar voluntàriament creient que era un regal, ni saber que el taló d’Aquil·les és el nostre punt més feble.

A la pel·li Misión a Marte, podem intuir el que passarà perquè un dels astronautes s’acomiada del seu fill parlant del pirata Ben Gunn que va quedar abandonat a L’illa del Tresor. Al film Cadena perpetua passa el mateix quan veiem al protagonista amb un exemplar d’El comte de Montecristo.

El cànon cultural deu ser canviant per èpoques i llocs, a Madrid no cal que sàpiguen qui és l’Aloma ni la Colometa o la Carlana, ni que el torb, l’odi i la guerra, al Canigó no el tiraran a terra, però arreu cal tenir una mica d’idea que Dulcinea es deia Aldonza Lorenzo, saber que el millor amic d’en Tom és en Huckleberry i que al coronel Aureliano Buendía, el seu pare el va portar de petit a conèixer el gel. O tenir una mínima idea de qui és Faulkner, ni que sigui perquè un guàrdia civil d’Albacete descobreix que algú l’està plagiant. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint