Una nit a Ceuta

Durant una llarga etapa coordinava a Televisió Espanyola una àrea que estava entre el calaix de sastre i la lampisteria on també ens corresponia atendre a diplomàtics d’altres paissos. Em van advertir que algunes d’aquestes visites serien de cortesia però altres no. L’objecte d’aquest article d’avui no es parlar dels pressumptes espies que he conegut però si que l’única recomanació «oficial» feia referència al Marroc. Afegia que Espanya ja havia perdut feia temps la batalla respecte l’espionatge marroquí. Efectivament vaig rebre una visita d’un diplomàtic d’aquell pais. Aquel senyor ho sàvia absolutament tot de la politica i la vida empresarial espanyola. Davant de tot això una conversa amb un tipus de Girona acabat d’arribar a Madrid era , teòricament, una pèrdua del seu temps.

Aquest darrer dijous al mati un allau de gent van vorejar nadant l’ espigó que perllonga la reixa que separa a una platja marroquí de Ceuta, per tant d’Espanya i de la Unió Europea. 50.000 marroquins que un dia després ja tornaven a ser a casa seva en descobrir que era fals que una sentencia del Tribunal Suprem espanyol hagués decidit donar els papers de residència a tots els que arribessin nadant. Però no del tot fals. El que deia es que arribar per mar no permet l’ expulsió subita com passa amb els que ho fan a peu ja que no s’han saltat cap frontera físicament i cal un expedient que retarda l’ expulsió.

A principis del segle XXI vaig anar a Ceuta. El ferry des de Algeciras tarda una hora per creuar l’estret de Gibraltar. Hi ha una vintena llarga de kilometres entre un port i l’altre. És un espectacle de circulació marítima ordenadissima. Hi ha tant trànsit que sembla l’autopista que circunvala Barcelona un dia feiner al mati. Amb vaixells en comptes de camions. El teritori de Ceuta es aproximadament equivalent a la meitat del terme municipal de Girona. Hi han parcs i jardins ben cuidats i la arquitectura principal correspon als edificis oficials que per la seva singularitat administrativa excedeix de l’urbanisme d’una capital de provincia clàssica.

Les muralles medievals hi donen rellevància i densitat històrica, per demostrar que segles abans que existís el Marroc com a regne, la corona espanyola ja hi tenia una plaça de sobirania nascuda del no res. Això si amb un barri marginal terrible, «El Principe» perque Ceuta és una de les capitals internacionals de la droga. La pel.licula «El Niño», produïda pel gironí Edmon Roch, donava una bona idea del delicte organitzat entre les dues bandes de l’ estret de Gibraltar. Si que em va donar l’ impressió que la vida era una una mica claustrofòbica per la gent que hi vivia sino fugies, de tant en tant, a passar el dia a terres de Cadis o a les rodalies marroquines de la ciutat autònoma .

Visitades les autoritats i patums locals per tractar les qüestions televisives que ens havien portat fins a Cadis ens fou ofert un sopar al restaurant Oasis dalt de la principal montanya de Ceuta, de nom Hacho i amb notables vistes sobre l’estret. Restaurant propietat d’un periodista andalús instalat a Ceuta i casat amb una xef d’origen marroquí, cuina que era la base dels magnífics plats que ens foren servits. Un cus-cus inoblidable per l’entorn i l’experiència. Els millors restaurants de Ceuta són de cuina marroquina. Una observació a tenir en compte . Vaig seure al cantó d’un militar. Era un bon conversador, havia estat uns messos a Sant Climent Sescebes i fumador d’havans com jo . Aixi doncs acabarem a la terrasa del Parador de Turisme envoltats pel fum. Fou premonitori em dir-me que Ceuta era militarment defensable per la proximitat amb la peninsula pero que la gran amenaça era que un dia omplissin la ciutat pacíficament amb un milió de persones, tal com va intentar Hasan II pare de l’actual rei amb la “marxa verda” camí de l’antic Sáhara Occidental. pel que fa a Melilla , al mig de la costa marroquina i allunyada de la peninsula no hi havia res a fer.

No se si el pragmatisme que esta tenint Espanya amb el tema de Gibraltar pot portar a considerar que el tema de Ceuta i Melilla s’ha de repensar. El militar esmentat em deia que al rei del Marroc li interessa que tot continuï igual perque aixi apreta Espanya quan li convé. El seu interes estratègic era i és l’ antic Sahara Espanyol cada cop més lluny d’una quimèrica independencia . Pero als “ mentideros” madrileños es diu que el mòbil de Pedro Sanchez i el dels titulars d’ Interior i Defensa foren espiats amb el mateix programa israelià, Pegasus, utilitzat amb els liders independentistes . I que els tenen ben agafats. Això es diu.

Subscriu-te per seguir llegint