Trens, plans ferroviaris i propaganda

Un sentiment, el malestar, s’està imposant a la societat en general, també a la catalana. Les classes populars albiren un futur pessimista, veuen que la societat i els governs de l’Estat i la Generalitat els hi augmenten, dia a dia, les seves exigències, però, les compensacions que haurien d’esperar de l’anomenat estat del benestar no es corresponen amb les expectatives que els anuncien els partits polítics històrics. També els mitjans de comunicació clàssics anuncien que, al nostre país, els índexs econòmics, any darrere any, són els més alts de la Unió Europea i que l’economia del país creix constantment; per contra, els seus problemes amb l’habitatge, la cistella de la compra, les relacions bancàries i la sanitat, entre altres, van en augment. Arribar a final de mes cada vegada els costa més. El seu futur vital no és gens afalagador, la confiança i la credibilitat, fonamentals per a la solidaritat i la cohesió socials, s’estan difuminant. El sistema polític/social del nostre país, per a molts, ja no és creïble.

La crisi ferroviària dels darrers mesos ho ha empitjorat. Arribar amb tren als llocs de treball s’ha convertit en una cursa d’obstacles. Els desplaçaments fiables s’han de fer amb cotxe o autobús.

Tot això porta unes tendències, que mostren les enquestes, d’un futur complicat per al govern de la Generalitat. Davant aquest escenari el govern ha optat per intensificar la propaganda «venent» un futur ferroviari esplèndid per recuperar la il·lusió del personal. Això ja va passar amb el Pla 2006-2026 que preveia l’Eix Transversal Ferroviari (ETF) amb una hipotètica distribució demogràfica que pretenia concentrar 1,5 milions d’habitants al seu voltant. Recents estudis mostren que el Pla no era realista. Fa uns dies, el govern de la Generalitat va presentar públicament, amb un gran desplegament propagandístic, el Pla de Serveis Ferroviaris 2030 -2040, que sembla més fruit de les presses que d’un estudi rigorós. Igual que el Pla de 2006 hi ha dades sense justificació. Presenta Catalunya com una illa, però s’oblida que està situada dins un sistema més ampli, com és una macro-regió del sud d’Europa. En aquest espai geogràfic, Tolosa de Llenguadoc és la gran ciutat més propera. No obstant això, fins l’any 2040, el Pla no esmenta els serveis ferroviaris transfronterers amb França. La connexió ferroviària amb Tolosa de Llenguadoc, també es fa actualment per Puigcerdà -La Tor de Querol. Per als governs de l’Estat i de la Generalitat, el Pirineu no existeix i no hi veuen cap ferrocarril. Hi viu poca gent aplicant el principi «poco dinero, poco sermón», que no és precisament un valor socialista. S’ha de dir que l’any 2029 aquest ferrocarril, que connecta Barcelona amb París per la Cerdanya, complirà cent anys.

Per contra el govern de l’Aragó té molt present el Pirineu i les seves connexions ferroviàries transfrontereres. Amb la regió francesa de Nova Aquitanià coordinen, per una banda, obrir el Transpirinenc per Canfranc i per l’altra, impulsen la connexió ferroviària Saragossa-Tolosa de Llenguadoc, amb l’anomenada Travessia Central del Pirineu (TCP). Una obra molt ambiciosa amb un túnel de 42km.

Els plantejaments de la Generalitat haurien de ser més inclusius i solidaris partint d’una visió àmplia de Catalunya que demana i necessita serveis, més enllà de Barcelona i l’àrea Metropolitana.

Subscriu-te per seguir llegint