Analfabets

Els ulls són uns putos dèspotes. Acaparen el 80 % de la informació que rebem del món, com aquella gent que pren la paraula i no la deixa anar a les reunions de veïns. L’olfacte, el tacte, l’oïda i el gust es reparteixen les engrunes sensorials en un racó del cos, remugant ressentiments que ningú no escolta perquè, per escoltar, caldria parar atenció a l’oïda, i estem massa ocupats mirant i mirant per veure-les venir. Se m’acut això mentre observo -un altre cop els ulls- una dona que llegeix un llibre al metro. L’observo a ella, però també observo que l’observo, i en aquest desdoblament descobreixo la tirania ocular en tota la seva cruesa. Les meves orelles capten el sotragueig del vagó i la remor de converses alienes, però jo no soc allà, no soc en el so, soc en la imatge d’aquella dona passant pàgines. El tacte dels meus propis dits contra la barra metàl·lica em resulta llunyà, gairebé abstracte, com si pertanyés a un altre cos, a una altra vida.

Els ulls colonitzen. Han convençut el cervell que veure és comprendre, que la realitat és allò que es pot fotografiar. Però quantes coses essencials s’escapen de la retina? El pes de l’aire abans de la tempesta, que només detecta la pell. El gust metàl·lic de la por a la boca. El perfum d’algú que ja se n’ha anat, encara flotant en una habitació buida. Els ulls no en saben res, de tot això. Són analfabets de la subtilesa. Haurien de demanar perdó. Agenollar-se davant de l’oïda i reconèixer que la música existeix més enllà de les partitures. Disculpar-se amb el tacte per haver convertit les carícies en preàmbuls del visionament pornogràfic. Inclinar-se davant del gust, que entén la infantesa millor que qualsevol fotografia. I, sobretot, humiliar-se davant de l’olfacte, aquell sentit ancestral i menyspreat que és l’únic capaç de provocar un plor instantani amb la simple alenada d’un guisat antic.

Però els ulls no demanaran perdó. Els tirans no ho fan mai. Continuaran allà dalt, a la part alta del crani, com dos emperadors al balcó, dictant què és real i què no, decidint què mereix atenció i què s’ha d’ignorar. I nosaltres, pobres súbdits, continuarem obeint. Mirant. Sempre mirant.

Com si en algun indret del món visible s’amagués la resposta a una pregunta que només el silenci, l’aroma o la carícia sabrien formular.