Edatisme, dependències, moral i ètica

L’edatisme (o discriminació per edat), mot que s’ha posat de moda (i que costà un viatge als jutjats de Madrid de l’expresident Pujol), és qualsevol prejudici, estereotip o discriminació basada en l’edat d’una persona. El terme va ser popularitzat pel gerontòleg nord-americà Robert N. Butler l’any 1969 i tant pot afectar persones grans (marginant-les perquè no saben utilitzar les noves tecnologies informàtiques, posem per cas) com a joves (pensar que són irresponsables, només per l’edat). El terme se sol referir, tanmateix, a les persones d’edat avançada com a fenomen social i cultural (no es contracten persones per «massa grans», s’amaguen als ancians decisions familiars, etc.). L’article 14 de la Constitució Espanyola, ens posa en guàrdia davant d’edatisme, la normativa laboral el prohibeix; la Llei integral per a la igualtat de tracte i la no discriminació (15/2022, de 12 de juliol) puneix que l’edat sigui motiu de discriminació). A Catalunya també la inclou la Llei d’igualtat de tracte i no-discriminació (19/2020).

No sé de ningú que hagi guanyat un plet per edatisme. Les persones grans, els vells, ancians o jais, encara que es busquin subterfugis com el d’anomenar-los «tercera edat», fan nosa. Són un entrebanc, un destorb, encara que ajudin amb les seves pensions als seus descendents. Sobretot quan s’han deslligat dels circuits laborals i tenen alguna malaltia o pateixen alguna dependència funcional per accident, malaltia, discapacitat, deteriorament cognitiu, envelliment...

Els avenços de la medicina i la inserció de la dona en el camp laboral han contribuït a esquinçar l’esquema familiar tradicional. Abans, els vells no tenien medicina pública ni subsidis de dependència; els ancians, sans o malalts, estaven a càrrec de la família (sobretot de les dones, que tenien a càrrec el pòndol de la llar). Les coses avui dia han canviat molt. Per això ja van sorgir, en segles passats, hospicis i asils, i actualment cases de salut, geriàtrics, residències de gent gran, centres sociosanitaris, hospitals de dia... Les obligacions laborals impedeixen tenir cura dels vells. Pateixen els familiars i ho fan els ancians que se senten sols i abandonats (solitud no desitjada)

Els vells solen gastar més del que produeixen. En medicines i en atencions mèdiques i socials. Són una càrrega. Algunes voldrien tornar a Esparta, on, segons Plutarc, estimbaven o deixaven morir els nadons dèbils o mal formats. Els vells, si són dependents, causen molts problemes. La dependència és una situació en què una persona necessita ajuda d’altres per fer activitats bàsiques de la vida diària, com ara vestir-se, rentar-se, menjar, beure, desplaçar-se, prendre decisions quotidianes.

Les administracions han d’acabar tenint cura de la vellesa tot i els seus recursos escassos. Cal constituir un marc legal. Definir graus de dependència (I. Moderada, si necessita ajuda un cop al dia; II. Severa, si en necessita dos o tres cops al dia; III. Permanent, si cal suport continuat o revisió permanent). La Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (39/2006 de 14 de desembre), amb reglaments i decrets més recents que actualitzen el seu desplegament i reforcen el Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD) a Espanya, reconeix la dependència com un dret subjectiu. Si una persona compleix els requisits, té dret a serveis o prestacions, a través dels Serveis Socials de la Generalitat de Catalunya.

Tot plegat té molts problemes relacionats: cost dels medicaments per a persones vulnerables, mútues de salut que es fan la barba d’or, estafes de curanderos, promeses de medicacions impossibles a les xarxes, eutanàsia, autosuïcidi volgut, dret a morir dignament, testament vital de voluntats anticipades, paper de les comunitats cristianes enfront dels vells, donació d’òrgans, no aferrissament clínic, eutanàsia clínica, preparació de la mort...

En societats que anhelem la inclusió de tothom, es plantegen problemes morals i ètics, partint del fet que la moral és vivència i l’ètica és reflexió. La moral es pregunta «Què he de fer», i respon amb una acció; l’ètica es pregunta «Per què he de fer això i ho he de fer així?», i es respon amb un argument. Un exemple: els medicaments per a les persones que pateixen ELA (Riluzol, Tofersen i Edaravone) tenen un cost altíssim fins al punt que s’ha calculat que un malalt d’ELA pot tenir un cost de 100.000 €/any. La moral em diu que l’he de medicar; l’ètica, amb el pressupòsit que és un malalt terminal, per terrible que sigui, m’ho fa pensar dues vegades. S’ho pot permetre el nostre SNS? Amb aquests diners, quantes altres persones necessitades de trasplantaments podrien viure?

Al Servei Nacional de Salut del Regne Unit (NHS) -no parlem dels EUA, on la medecina és un negoci-, les cirurgies selectives (de cor, o de reemplaçament de genoll o maluc, per posar exemples), es basen sempre en criteris clínics i beneficis potencials. Justament diuen voler defugir l’edatisme. En pacients molt grans o amb múltiples malalties greus, es valora si la cirurgia comporta més riscos que beneficis. Si comporta massa riscos, davant de recursos escassos o tensionats, els pacients acaben en llargues llistes d’espera per a cirurgies selectives. Això tothom sap que equival a renunciar a l’operació o a cercar un crèdit per fer-se-la en algun centre privat. El mateix passa en malalts que no han estat prou responsables de la seva salut (per exemple, cirrosi de fetge per alcoholèmia). Tot plegat ens portaria a concloure que pot passar una millor vellesa qui té una economia folgada.

Quant al dret a morir dignament, només informaré que es pot trobar fàcilment el document de voluntats anticipades a www.dmd.cat. Avui dia es pot formalitzar davant d’un professional sanitari, per després fer el seu registre a qualsevol CAP i veure el que s’ha fet a lamevasalut.cat.