Una nit a Ceuta

Durant una llarga etapa coordinava a Televisió Espanyola una àrea que estava entre el calaix de sastre i la lampisteria on també ens corresponia atendre a diplomàtics d’altres països. Em van advertir que algunes d’aquestes visites serien de cortesia però altres no. L’objecte d’aquest article d’avui no és parlar dels presumptes espies que he conegut, però sí que l’única recomanació «oficial» feia referència al Marroc. Afegia que Espanya ja havia perdut feia temps la batalla respecte de l’espionatge marroquí. Efectivament, vaig rebre una visita d’un diplomàtic d’aquell país. Aquell senyor ho sàvia absolutament tot de la política i la vida empresarial espanyola. Davant de tot això una conversa amb un tipus de Girona acabat d’arribar a Madrid era, teòricament, una pèrdua del seu temps.

Aquest darrer dijous al matí una allau de gent van vorejar nadant l’espigó que perllonga la reixa que separa a una platja marroquina de Ceuta, per tant, d’Espanya i de la Unió Europea. 50.000 marroquins que un dia després ja tornaven a ser a casa seva en descobrir que era fals que una sentència del Tribunal Suprem espanyol hagués decidit donar els papers de residència a tots els que arribessin nadant. Però no del tot fals. El que deia és que arribar per mar no permet l’expulsió immediata com passa amb els que ho fan a peu, ja que no s’han saltat cap frontera físicament i cal un expedient que retarda l’expulsió.

A principis del segle XXI vaig anar a Ceuta. El ferry des d’Algesires tarda una hora per travessar l’estret de Gibraltar. Hi ha una vintena llarga de quilòmetres entre un port i l’altre. És un espectacle de circulació marítima ordenadíssima. Hi ha tant trànsit que sembla l’autopista que circumval·la Barcelona un dia feiner al matí. Amb vaixells en comptes de camions. El territori de Ceuta és aproximadament equivalent a la meitat del terme municipal de Girona. Hi han parcs i jardins ben cuidats i l’arquitectura principal correspon als edificis oficials que per la seva singularitat administrativa excedeix de l’urbanisme d’una capital de província clàssica.

Les muralles medievals hi donen rellevància i densitat històrica, per demostrar que segles abans que existís el Marroc com a regne, la corona espanyola ja hi tenia una plaça de sobirania nascuda del no-res. Això sí, amb un barri marginal terrible, «El Príncipe» perquè Ceuta és una de les capitals internacionals de la droga. La pel·lícula «El Niño», produïda pel gironí Edmon Roch, donava una bona idea del delicte organitzat entre les dues bandes de l’estret de Gibraltar. Sí que em va fer l’impressió que la vida era una una mica claustrofòbica per la gent que hi vivia sinó fugies, de tant en tant, a passar el dia a terres de Cadis o a la rodalia marroquina de la ciutat autònoma.

Visitades les autoritats i patums locals per tractar les qüestions televisives que ens havien portat fins a Cadis ens fou ofert un sopar al restaurant Oasis dalt de la principal muntanya de Ceuta, de nom Hacho i amb notables vistes sobre l’estret. Restaurant propietat d’un periodista andalús instal·lat a Ceuta i casat amb una xef d’origen marroquí, cuina que era la base dels magnífics plats que ens foren servits. Un cus-cus inoblidable per l’entorn i l’experiència. Els millors restaurants de Ceuta són de cuina marroquina. Una observació a tenir en compte. Vaig seure al cantó d’un militar. Era un bon conversador, havia estat uns mesos a Sant Climent Sescebes i fumador d’havans com jo. Així doncs acabarem a la terrassa del Parador de Turisme envoltats pel fum. Fou premonitori en dir-me que Ceuta era militarment defensable per la proximitat amb la península, però que la gran amenaça era que un dia omplissin la ciutat pacíficament amb un milió de persones, tal com va intentar Hasan II pare de l’actual rei amb la «marxa verda» cap a l’antic Sàhara Occidental. Pel que fa a Melilla, al mig de la costa marroquina i allunyada de la península no hi havia res a fer.

No sé si el pragmatisme que està tenint Espanya amb el tema de Gibraltar pot portar a considerar que el tema de Ceuta i Melilla s’ha de repensar. El militar esmentat em deia que al rei del Marroc li interessa que tot continuï igual perquè així estreny Espanya quan li convé. El seu interès estratègic era i és l’antic Sàhara Espanyol cada cop més lluny d’una quimèrica independència. Però als «mentideros» madrilenys es diu que el mòbil de Pedro Sánchez i el dels titulars d’Interior i Defensa foren espiats amb el mateix programa israelià, Pegasus, utilitzat amb els líders independentistes. I que els tenen ben agafats. Això es diu. n

Subscriu-te per seguir llegint