Quan la debilitat d’un Estat és un risc

La història ens recorda que les fronteres no només es defensen amb policies, militars o infraestructures. També es defensen amb credibilitat política. Quan un Estat transmet fermesa, dissuadeix qualsevol temptació. Quan transmet dubtes, obre la porta perquè altres posin a prova la seva determinació.

Ceuta i Melilla tornen a situar-se al centre del debat polític. Fa anys que les dues ciutats viuen sota una pressió constant, tant migratòria com diplomàtica, en un context en què el Marroc continua reivindicant periòdicament la seva sobirania sobre aquests territoris.

No es tracta d’alarmisme. Es tracta de realisme. Els Estats responsables no esperen que les crisis esclatin per actuar. Les anticipen. Precisament per això considero preocupant la imatge que Espanya ha projectat durant els darrers anys en política exterior. El canvi de posicionament sobre el Sàhara Occidental, les tensions recurrents amb el Marroc i la manca d’una estratègia clara han alimentat la percepció que Espanya actua més reaccionant als esdeveniments que no pas liderant-los.

Les declaracions del president Pedro Sánchez atribuint aquests episodis exclusivament a l’acció de les màfies resulten, al meu entendre, insuficients. Les màfies existeixen i s’aprofiten de la desesperació de moltes persones, però reduir un fenomen tan complex únicament a aquesta explicació deixa massa interrogants oberts. Els ciutadans tenen dret a una informació completa, transparent i rigorosa sobre les causes d’aquestes crisis i sobre les decisions polítiques adoptades.

La política internacional no admet improvisacions. La sobirania d’un país no pot dependre de les circumstàncies polítiques del moment ni de la necessitat de resoldre equilibris parlamentaris interns. Ceuta i Melilla no són només dues ciutats autònomes. Representen la frontera sud d’Espanya i també de la Unió Europea. El seu futur afecta la credibilitat de tot l’Estat.

La història de la Marxa Verda ens recorda que els errors polítics poden tenir conseqüències durant dècades. No dic que la història s’hagi de repetir, però sí que ens obliga a aprendre’n. Governar és preveure. I preveure significa reforçar la presència de l’Estat, invertir en seguretat, consolidar les relacions internacionals i deixar clar que la integritat territorial d’Espanya no és objecte de cap negociació. Aquest no hauria de ser un debat de dretes o esquerres. Hauria de ser un consens nacional.

Des de Catalunya, i especialment des d’un territori fronterer i europeu com l’Empordà, sabem que les fronteres també són una garantia d’estabilitat, convivència i confiança en les institucions.

Espanya necessita recuperar una autèntica política d’Estat en matèria de seguretat i relacions exteriors. Perquè un Estat fort no és el que provoca conflictes. És el que sap evitar-los.