S’han superat els límits de la Costa Brava?

Tots tenim clar que res és infinit (a banda de Déu i els números) i que en el cas de la Costa Brava, el nombre de turistes i visitants que pot acollir té necessàriament un límit. Per a la seva avaluació, la ciència ha creat un concepte molt intuïtiu, l’anomenada capacitat d’acollida (capacitat de càrrega i també carrying capacity). Es defineix com «el nivell màxim de visitants que una determinada àrea pot resistir amb el menor impacte ambiental i amb el nivell més gran de satisfacció possible per als usuaris de l’espai».

Curiosament, és un concepte que procedeix de la gestió ramadera i es va utilitzar per primer cop per Summer (1942) amb la definició «màxim grau d’ús recreatiu que pot rebre un espai silvestre de forma que es mantingui la seva conservació a llarg termini» però va ser Wagar (1964) el primer d’introduir la qualitat de l’experiència com a element de valoració de la capacitat d’acollida. Més endavant, Watson i Kopachevsky (1996) van fer una revisió del concepte definint cinc tipus diferents: ecològic, físic, social, econòmic i psicològic.

La mateixa organització Mundial del Turisme (OMT, 1999) defineix la capacitat de càrrega turística com «el nombre màxim de persones que poden visitar una destinació turística a la vegada sense posar en perill el medi físic, econòmic o sociocultural i causar la disminució en el nivell de satisfacció dels visitants».

Això no obstant, de la dificultat per a trobar un valor objectiu i del fet que no es produeixi una correlació necessàriament significativa entre el nombre de visitants i l’impacte (ja que intervenen altres factors), va sorgir el concepte de Límit de Canvi Acceptable (LCA) que es pot definir fins a quin punt el gestor d’una àrea natural està disposat a acceptar cert deteriorament a canvi de permetre el gaudi del recurs. El concepte no només incorpora el nombre de visitants i les activitats, sinó també els impactes sobre la qualitat del sistema.

Un recurs natural de qualitat requereix transformacions per a convertir-se en un recurs turístic, canvis que necessàriament impliquen una pèrdua de qualitat. Si deixem la teoria i ens centrem en la realitat, tot va començar prou bé a la Costa Brava amb el model de s’Agaró. Però el turisme, com a activitat econòmica que és, persegueix el benefici i per això cal volum de negoci que no s’assoleix amb quatre cases disperses, un hotel extraordinari i un magnífic camí de ronda. Al llarg d’aquest segle ha calgut una ocupació intensiva del territori, canvis del paisatge, construcció de vies de comunicació cada cop més àmplies, ports i aeroport, aportar sorra a platges en regressió, aparcaments, passeigs marítims, sanejament d’aigües, recollida de residus, etc.

D’altra banda, determinats recursos es poden importar (com és el cas de l’aigua o de l’energia elèctrica) el que fa augmentar la capacitat de càrrega. Quin hauria estat el desenvolupament de la Costa Brava central sense la portada d’aigua del Pasteral? O bé sense la importació d’energia elèctrica d’altres llocs del país? Molt menor, evidentment. Per tant, un territori queda «dopat» per admetre més visitants i turistes quan s’utilitzen recursos addicionals als seus propis.

Vivint a l’Empordà tinc la sensació que a molts punts de la Costa Brava hem superat la capacitat de càrrega, i que tants visitants posen en perill una destinació de gran valor. Potser és una valoració psicològica però fonamentada en aspectes ecològics però també físics i socials. Si a més del turisme, que és l’activitat econòmica fonamental, ara volem enquibir en el mateix territori multitud d’aerogeneradors i centenars d’hectàrees de camps fotovoltaics per satisfer una determinada manera de fer la transició energètica plasmada en un Plater que incendia el territori, penso que l’impacte ambiental de tot plegat superarà el límit de canvi acceptable.

Ben segur que hi ha un nombre objectiu de límits per a la Costa Brava; succeeix que ningú s’ha encarregat que es calculi. Hi ha prou coneixement científic i escenaris comparables per poder fer aquesta tasca. A més, tenim un exemple ben proper: per a l’any 2025, el límit màxim d’immersions amb escafandre autònom a l’àrea protegida de les Illes Medes és de 74.876 immersions, segons el Pla Rector d’Ús i Gestió (PRUG). Llavors, per què no fem el mateix exercici per al conjunt de la Costa Brava (visitants, turistes, aerogeneradors, plaques, etc.) i actuem en conseqüència per difícil que sigui?

I s’ha de perdre la por que una limitació a l’ús d’un territori sigui necessàriament un desastre econòmic. Fins on jo sé, la limitació en les immersions no ha enfonsat el turisme a l’Estartit. I la qualitat és la millor manera de fer servir un territori: aquest és el cas d’alguns càmpings del golf de Roses, que han estat qualificats dels millors càmpings de l’estat.

Si de veritat es vol planificar el futur sobre una base sòlida, és prioritari determinar fins on pot admetre coses un territori. Tinc la impressió que aquest estiu a la Costa Brava s’ha superat el límit d’acollida: és prioritari i prudent fer el càlcul abans de continuar amb noves propostes.