Apunts d’un estiu convuls

1. La prova de Ceuta.- Tots hem viscut amb una barreja de sensacions, entre sorpresa i preocupació, la irrupció de desenes de milers de ciutadans marroquins a la ciutat de Ceuta. Les escenes esgarrifaven i la xifra de més d’una setantena de morts en un episodi de poc més de vint-i-quatre hores és dramàtica. Més de setanta morts, per què?

Moltes són les explicacions que s’han volgut donar a aquesta onada de més de seixanta mil persones en poques hores. Que si l’acostament del govern espanyol a Algèria, que si el vint-i-setè aniversari de la proclamació del rei alauita que se celebrava a pocs quilòmetres de Ceuta, a Tetuan, que si la sentència del Tribunal Suprem en la qual dictava que si s’entrava a Espanya nedant no hi podia haver retorn en calent, que si la final del Mundial del 2030, etcètera. I tot això, amb la complicitat dels Estats Units i Israel, socis del Marroc, que li tenen moltes ganes a Pedro Sánchez. Certament, el que va passar el dijous 30 de juliol no és possible sense la voluntat del regne del Marroc i el deixar fer dels Estats Units.

La pregunta és: per què i per què ara? La resposta només la saben les autoritats marroquines. El que ens dona més pistes ha estat el retorn voluntari de gairebé seixanta mil marroquins després de passar 24 hores a Ceuta. Això no és una onada migratòria. És una altra cosa.

Per a mi, és evident. No és ni una amenaça a Espanya –que també–, és una prova per calibrar com reaccionarien tots els actors en el cas d’una nova marxa verda sobre Ceuta i Melilla. I quan dic actors vull dir el govern espanyol però també la Unió Europea, els països clau com França i Alemanya, els Estats Units i l’OTAN.

I la resposta ha estat clara. La feblesa política dels dos enclavaments espanyols a l’Àfrica és evident. També han pogut comprovar la debilitat de la seguretat en aquesta frontera sud de la Unió Europea i la poca capacitat de reacció del govern espanyol. La prova ja s’ha fet. Em temo que la propera vegada, si no canvia res, serà la definitiva i serà molt difícil revertir-ho. Suposo que el govern espanyol està preocupat. No tant pel que ha passat sinó pel que passarà, després que la prova hagi sortit massa bé. I no precisament per als interessos espanyols.

2. Governar el turisme, una necessitat.- No sabem si aquest serà un any de xifres rècord en volum de visitants o no, però és evident que l’estiu és sinònim de turisme. I el turisme és ja la indústria que més contribueix al creixement de la nostra economia. Ja representa el 13% del nostre PIB. Però en menor mesura també és important a nivell global on voreja el 10% del PIB.

En un context de desindustrialització dels països occidentals, el turisme és un valor segur en entrades de divises, en creixement econòmic i en generació de llocs de treball.

El problema és que estructuralment el sector turístic té quatre problemes associats que ha de saber resoldre. En primer lloc, és una indústria extractiva, necessita apropiar-se del que és valuós per a funcionar: platges, paisatges, patrimoni, etc. reduir la petjada del turisme hauria de ser una prioritat. No cal esprémer tant els recursos turístics i aquest és el camí del futur: limitar el nombre d’accessos als espais icònics, fer pagar més, etc.

En segon lloc, la temporalitat. Li costa molt ser rendible a una indústria que només funciona mig any. Això ja es va resolent amb la desestacionalització i el turisme urbà que funciona tot l’any. El tercer problema són els baixos salaris que fan que sigui un sector que ha d’estar «subvencionat» pel conjunt de la societat. Els salaris dels treballadors del sector turístic han d’anar pujant com ho han fet els preus, perquè no pot ser que la societat continuï subvencionant-ho i perquè sinó cada cop els costarà més trobar treballadors.

I finalment, el turisme ha de reduir el seu impacte negatiu en la societat a través d’establiments de turisme low cost, apartaments enmig de veïnats i ocupació de l’espai públic de manera intensiva i augmentar els positius, com per exemple l’ajuda que pot suposar l’ingrés del turisme per al comerç local.

Per tal de revertir aquests problemes i fer que el turisme sigui cada vegada menys depredador i contribueixi més en benefici de la societat, cal governar-lo. Cal que hi hagi una direcció clara que vetlli no només per la promoció turística sinó també per l’encaix d’aquest en els pobles i ciutats que l’acullen. Hem pogut anar tirant sense fer gaire res mentre la xifra de turistes era alta, però ara, a punt de ser la zona més turística del món, o governem el turisme o el xoc entre aquesta activitat i la ciutadania que no en viu serà inevitable.

3. Catalunya col·lapsa.- El darrer episodi ocorregut al voltant de l’informe PISA és una mostra més de com estan petant les costures d’aquest nostre petit país. Les infraestructures, l’educació, la sanitat, la seguretat, els serveis públics. Tot està col·lapsant de mica en mica. El país s’ha de posar al dia. Hem estat massa temps sense resoldre coses i invertir en coses que no tenen un rèdit immediat, però que si no es fan, acaben petant a mitjà termini. Cal fer robustes les estructures del país, i d’un país per a vuit milions i no per a sis. I cal fer-ho ja. El problema és que el sistema electoral no acaba premiant als qui pensen a mitjà termini i pensen en el conjunt, sinó que premia als qui només pensen a curt termini. Això pot donar fruit electoral, però és letal per al futur del país. Ho estem veient. I en aquest cas, la responsabilitat no és només dels polítics sinó també dels ciutadans, que premiem més el curt termini que el llarg. I el futur dels països està en el llarg termini, mai en el curt.

Subscriu-te per seguir llegint