Ceuta: una ciutat desbordada

Conec la ciutat autònoma de Ceuta des de fa temps, quan per motius de feina m’hi vaig traslladar en diferents ocasions. En tinc un bon record. Patien molts dèficits energètics amb continuats talls de subministrament elèctric i des del regulador espanyol es redactaren diversos informes, per tal de traslladar al govern la necessitat d’unes inversions imprescindibles.

D’aquells viatges a Ceuta han passat quinze anys. He de dir que el seu alcalde-president, Juan Jesús Vivas, és un dels millors polítics del PP. És un home afable, sensat, que toca de peus a terra i que sap buscar el consens. A part d’això, és una persona molt respectuosa des d’un punt de vista institucional i que ara rep constantment els embats de Vox, que intenta moure-li la cadira. D’aquelles reunions que mantinguérem en vaig treure una molt bona impressió.

Aquests dies pels mitjans de comunicació l’he vist superat per les circumstàncies. Malgrat tot, ha estat a l’altura del càrrec. I no era fàcil. Mantenir la cohesió social de la ciutat ha estat sempre una prioritat per a Vivas i les provocacions de personatges i organitzacions d’ultradreta, arribades a les darreres hores a Ceuta, li han complicat la gestió d’una crisi que ni el govern espanyol ni ell veieren a temps.

La provocació del govern marroquí ha estat majúscula, per molt que Pedro Sánchez parli de màfies. Alguns comentaristes diuen que ha estat la resposta de Mohamed VI al recent viatge del president espanyol a Algèria, on signà diversos acords amb Abdelmadjid Tebboune. No és la primera vegada que el Marroc pressiona Espanya. Ja ho va fer quan el líder del Polisario, Brahim Ghali, fou atès en un hospital de Logronyo. En aquella ocasió, 8.000 immigrants envaïren Ceuta, però en aquesta ocasió estem parlant de més de 50.000, una xifra del tot desorbitada.

Sobre aquest dramàtic afer, tinc la impressió que ningú no sap o no vol dir la veritat. El que és cert és que diferents líders mundials ho han aprofitat per a fer una forta crítica a la figura de Pedro Sánchez, que és un dels pocs líders socialdemòcrates en actiu no només a Europa, sinó també a Amèrica.

Una crisi d’aquestes característiques no s’organitza en dos dies i això és evident. De tots és sabut el posicionament d’Espanya en les guerres de Gaza i l’Iran. Les relacions amb els Estats Units i Israel no passen pel seu millor moment i els serveis secrets israelians avui són els més ben preparats del món. Ho deixo aquí, sense profunditzar en el tema.

Possiblement, el càrrec que ocupa no deixa dir la veritat a un Pedro Sánchez que des del conservadorisme mundial des de fa temps li volen passar factura i jubilar-lo.

És com a mínim sorprenent que Trump hagi aprofitat aquesta ocasió per a criticar els seus oponents demòcrates de cara a les eleccions del novembre, que haurà d’afrontar amb les enquestes en contra, tot situant la crisi de Ceuta com a possible amenaça per als Estats Units. I també sorprèn que els mitjans de comunicació afins a Trump se n’hagin fet ressò a les seves portades. El seu vicepresident, J.D. Vance, ha estat taxatiu en declarar que «les polítiques globalistes de l’esquerra radical han permès la invasió d’Occident». No cal afegir-hi res més.

Mentrestant, Europa una vegada més mira cap a un altre costat. La seva defensa continua en mans de l’administració avui governada per Donald Trump. I davant aquest atac a la sobirania d’un estat membre de la UE, la majoria dels països han optat per situar-se en una zona de confort, tot deixant Sánchez a la intempèrie.

El Marroc ha activat una autèntica provocació que ben segur haurà costat la vida a dos centenars o més de joves. Però caldria saber qui de debò hi ha al darrere i qui en són els beneficiaris. Difícilment algú s’hi atrevirà. Però hom té la impressió que hi ha una feina de serveis secrets que hi ha col·laborat.

I una vegada més, lamentable l’actitud de Feijóo i el seu partit. Amb una crisi com aquesta no s’ha vist un home d’estat, sinó un polític dominat per una extrema dreta que viu de la provocació constant. En aquests moments és imprescindible la unitat en favor d’Espanya i la implicació també del rei Felip VI, que considera germà el seu homòleg marroquí.

Subscriu-te per seguir llegint