Agost

El mes d’agost és segurament el que millor representa els nostres cicles vitals com a individus. Quan ets petit, l’estiu en general, i aquest període de 31 dies en concret, és l’oasi en què es para tot, el temps per a la diversió, l’oci sense mirar el rellotge, el repòs del guerrer educatiu. Aquesta sensació persisteix fins a l’adolescència, que és quan comences a variar els seus usos. Vulguis o no, quan fas colla d’amics i comences a sortir regularment, ja sigui per anar a la platja o bé per fer el circuit de festes majors, ja estàs començant a actuar com un adult, perquè t’agendes la vida i notes el pes dels compromisos adquirits. Més tard, quan tens parella i recursos, o estàs sol però tens recursos, apareixen els viatges, que per curts que siguin converteixen els estius en una gimcana de retards i angoixes, un «Jackass» domèstic que posa a prova les arestes i els matisos del teu caràcter. També és el moment de les feines tiràniques, de les trucades laborals a destemps i, des de fa uns anys, la immersió sense control a les xarxes socials. Arribats a aquest punt és quan se t’humitegen els ulls evocant els estius d’infantesa, aquells en què no hi havia complicacions i es feien tan llargs que fins i tot acabaves tenint ganes de tornar a l’escola. Els estius sense coets al cul, sense compromisos ajornats i sense necessitats autoimposades. Però alguns hem descobert que, amb l’arribada d’això tan líquid anomenat maduresa, els estius tornen a ser com quan érem petits. Són inevitablement més curts, perquè s’acostumen a concentrar a l’agost, però et tornen a aquells segments vitals en què eres capaç de desconnectar del món i t’importava un rave el que pensessin o fessin els altres. T’és igual si suposadament et perds coses o et queden racons del planeta per veure: només vols aïllar-te, apagar el cervell i no haver de pensar més del necessari en què faràs l’endemà. Si t’ho muntés prou bé, fins i tot pot passar que t’avorreixis. Tal i com vivim a la modernitat, aquesta és l’expressió més nítida de la felicitat que ens queda.

Subscriu-te per seguir llegint