Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó

Dormia en una habitació al costat del dormitori dels pares i, cada matí, invariablement, escoltava el pare que, quan es despertava, cridava: «Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó i tan neta com la volen!» Si estava d’humor, ho feia un xic més llarg i més irreverent, cosa que molestava la mare que protestava; el pare cantussejava: «Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó i tan neta com la vol, el senyor rector».

L’origen paradoxalment s’atribueix al rector de Vallfogona i la font d’inspiració van ser les bugaderes, que anaven a rentar per les cases i segur que se’ls exigia molt i no es donaven facilitats. Si no hi havia prou sabó, l’esforç humà era més gran, com encara passa en moltes feines. Quan estudiava el batxillerat al Collell, un amic explicava ocurrències i recitava petits poemes del rector de Vallfogona del qual es deia que la majordoma tenia una meta rodona, com el cul d’una mona.

El pare en sabia moltes de dites populars i les contextualitzava amb gràcia, com qui encasta una pedra preciosa en un collaret d’or, en el moment just i en el lloc corresponent. Creia que les coneixia totes i en presumia, perquè era una mica fatu. Cito unes quantes dites, sortides en alguna ocasió de la boca del pare. Aquesta era una que repetia dos o tres cops a la setmana «Hem de fer-nos una idea»: formar-se la noció bàsica d’alguna cosa. Com que era el jutge de pau del poble esquitxava el discurs amb missatges, breus judicis, convençut que la concurrència els aplaudiria.

Acostumava a assajar d’amagatotis el discurs al seu dormitori obligant la mare a fer de públic i com que les parets eren tan primes com paper de fumar, jo el sentia: «Hem de lluitar per fer allò que és desitjable i no només allò que sigui possible», tant en l’esfera de la salut, de l’alimentació, com del primer equip de futbol. Hem de procurar millorar com a poble atenent que una màxima popular assegura que una de les pitjors desgràcies per a un individu, igual per a un poble, és ser «sord i pobre» i nosaltres no en som, ni volem ser ni una cosa, ni l’altra, ni sords, ni pobres, i sempre hem de tenir present que l’últim que es perd és l’esperança, mentre hi ha vida hi ha esperança, perquè com diu la saviesa popular materialitzada en dues frases lapidàries: «No hem de tenir esperances d’ase» i sí «Esperança, cor de pansa».

Recordo que li vaig comentar que no s’entenia, ell em va respondre que no calia entendre-ho, que quedava bonic dir que l’esperança té el cor de pansa.

Pocs dies després d’un discurs en què va deixar caure «Més dies que llonganisses i no cal tenir pressa», un amic entrà a la botiga per renyar-lo, ja que la frase correcta és: «Hi ha més dies que llonganisses, més setmanes que botifarres i més anys que capellans». El pare va respondre que ho sabia i que no volia enemistar-se amb el rector i com que hi havia molts homes a la botiga es va «armar la de Sant Quintí»; uns van donar la raó al pare i altres l’acusaren de poruc. Tothom deia la seva: «Tants caps, tants barrets».

La paremiologia és la branca de la lingüística que estudia les parèmies o proverbis i abraça també les màximes, les dites populars antigues d’ús comú, que contenen un ensenyament i solen ser veritats morals o pràctiques que es proposen com a regla de conducta. Hi ha tants refranys que podem resoldre amb frases fetes totes les situacions per contradictòries que siguin. Uns t’inciten a fer, altres aconsellen romandre inactiu.

Segons les circumstàncies n’apliques l’un o l’altre, sempre va al gust del consumidor, a la conveniència personal. Totes les llengües estan curulles de dites, apotegmes, sentències, frases fetes i se’n troben de tots colors, per a totes les situacions, fins en el mateix idioma alguns adagis són conceptualment contradictoris entre si i segons l’ocasió s’empra l’un o l’altre.

Respecte d’una activitat quotidiana, el treball, per a molts enutjosa i obligada perquè s’ha de guanyar el pa amb la suor del front, per a altres la tasca és acceptada i necessària; hi trobem preceptes tant en positiu com en negatiu, els primers accepten la feina, els segons elogien la vagància.

Aporto un mostrari d’expressions que proposen dedicar-nos a la vagància: «Feina fuig, mandra no em deixis», «Santa mandra gloriosa ens guardi de treballar, que els dies són per jeure i la nit per descansar», per contrast: «Feina feta no té destorb», «El que puguis fer avui, no ho esperis fer demà», «Qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla».

Els refranys que més repetia la mare eren «A la taula i al llit, al primer crit», «La por guarda la vinya», «El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per ningú». Una altra locució que va aprendre d’un metge molt respectat com un home prudent i savi, conegut amb el malnom de «Senyor Escudella», era: «Qui menja sopes, se les pensa totes». Quan ronsejava davant d’un plat de sopa, la mare m’amenaçava dient que si no me’l cruspia, no afinaria gaire de cap.

Estimat lector, permet-me acabar amb un altre refrany: «Qui canta a taula i xiula al llit, no té el seny gaire eixerit».

Subscriu-te per seguir llegint