Esperar deu minuts

Esperàvem el nostre torn al dentista, ja amb deu minuts de retard, quan la meva filla va llançar un suggeriment a l’atmosfera: «Per què no ens n’anem?». La vaig mirar amb els ulls allargats. Aquesta intolerància als retards aliens em va resultar digníssima. «Sí, toquem el dos», hauria dit amb gust, i més si no hagués sigut la meva filla, però érem allà perquè no acaba de caure-li un queixal sota el qual ja en creix un altre. «A veure...», vaig començar a dir, i em vaig parar, perquè havia de citar –sense venir gaire a tomb– allò de les crisis de Gramsci, que consisteixen «que el vell està morint i el nou no acaba de néixer», i que «en aquest interregne apareixen una gran varietat de símptomes mòrbids». L’Helena es troba en una fase en què no deixa passar ni una sola paraula desconeguda sense preguntar què significa, i l’ús d’«interregne», confesso, em va espantar una mica. En lloc de parlar-li de Gramsci vaig dir una cosa molt més lamentable: «Tinguem paciència». Vaig sentir aquesta frase com una traïció.

Ser puntual és detestable. Crec que és un dels meus pitjors defectes. M’empeny sempre a pensaments horribles, com voler instaurar la pena de mort per a la gent que no ho és. Em vaig imaginar exhortant la meva filla a tallar-li el cap al personal de recepció de la clínica, i per descomptat als mateixos odontòlegs, i em vaig esglaiar. Quan algú arriba tard a una convocatòria, i passa gairebé sempre, a partir d’esperar cinc minuts jo començo a odiar aquesta persona irracionalment. I quan apareix, se’m nota a la cara, he de fer veritables esforços per no dir-li que em fa fàstic, que és una imbècil. Em passa de seguida, per sort. En tot cas, em va insuflar esperança que l’Helena hagués deixat passar 10 minuts d’espera abans d’experimentar el desig de marxar.

A qualsevol li cau l’ànima als peus en haver d’esperar per algú o que li toqui el seu torn, més enllà de l’hora consensuada. Que vivim en els temps de la velocitat i la immediatesa! I podem morir demà! O aquesta tarda! Sí, tenim pressa, què passa! Al cap i a la fi, no som britànics, que tenen en la fila –la fila civilitzada– una de les seves senyes d’identitat. Fa deu anys, el University College de Londres va publicar un estudi que fixava en cinc minuts i 54 segons el temps que els britànics eren capaços d’aguantar fent cua abans de començar a esbufegar i finalment abandonar-la. Suposo que les dades han quedat desfasades.

Quan vols alguna cosa, en els temps que corren, se suposa que la vols ara mateix. Això hauria de valer per anar al dentista o per pujar a un tren, confiant que no tardi més de deu segons a sortir a la seva hora. Cosa que em recorda una de les meves escenes preferides a la vida. La vaig presenciar en una cua davant la caixa del supermercat. Un jubilat va preguntar a una jove si podia avançar-la. Ella tenia quatre o cinc articles a la cistella i ell només una ampolla d’oli. La jove el va mirar de dalt a baix, molt a poc a poc, segurament preguntant-se on anava amb tanta pressa el senyor. Al final es va treure els auriculars de les orelles i li va respondre: «No».

Subscriu-te per seguir llegint