El meu avi va anar a Ceuta

El meu avi Pere, que va néixer l’any 1908, no va anar a Cuba, però sí a Ceuta. M’ho va explicar quan jo era petit. El meu avi va fer la «mili» a Ceuta i un cop allí, com que era un pagès il·lustrat, li van encomanar fer un xic d’intendència, tenir cura del galliner i de l’hort. Segons em va dir, no va tenir mal record d’aquest episodi de la seva vida, que va ser anterior a la seva participació en la Guerra Civil, on les va passar molt més magres: va caure presoner a la batalla de l’Ebre i posteriorment va estar reclòs una bona temporada en un camp de presoners a Extremadura.

De petit jo sempre demanava al meu avi que ens expliqués coses de la seva infantesa i joventut i, fins i tot, batalles de la guerra. Ell, amb afecte, m’oferia petits relats sobre com anava a l’escola, com acompanyava al seu pare –que era traginer de carbonet– per les muntanyes de l’Alta Garrotxa, de les seves tasques d’hortolà o de les peripècies d’algun dels seus germans –ell era el petit de set.

Sobre aquests darrers, em va quedar a la memòria el relat que com un dels seus germans grans es va escapolir de ser cridat a files a participar a la guerra del Rif (Marroc) de 1909. Segons el meu avi, el seu germà –que era baix d’estatura– es va salvar d’una carnisseria perquè va caminar mesos a la sorra de les platges de Barcelona per quedar més baixet del que era i no tenir la talla. Quan li vaig preguntar (il·lús de mi) perquè no volia anar a la «guerra de l’Àfrica», em va respondre que no hi ha cap guerra bona, que només serveixen als poderosos –rics, generals i monarques– que defensen els seus privilegis. A més, em deia amb coneixement que, a l’Àfrica, no se’ns havia perdut res.

Avui, molts anys després, penso què se’ns ha perdut a Ceuta. Ceuta és una plaça militar espanyola en sòl africà. L’últim reducte (juntament amb Melilla) del colonialisme espanyol. Certament, molts diran que no és així, però l’any 1898 els ideòlegs de l’espanyolisme afirmaven que Cuba no era una colònia, que Cuba era Espanya. El mateix van dir, després, de Guinea i del Protectorat del Marroc, i avui pocs se’n recorden.

Amb això no defenso pas el règim del Marroc, que és un producte terrible del colonialisme francès i espanyol, que va heretar una ànima autoritària i depredadora i no se n’ha desfet. Però queda clar que l’estat marroquí, amb el suport d’Israel i dels Estats Units, té tots els trumfos per pressionar els successius governs espanyols. I això passarà fins que els de Madrid es cansin i vegin que és molt car (massa car!) mantenir dues ciutats subvencionades i plenes de militars, i que té les de perdre si es baralla amb una dictadura sense escrúpols. Així que, més aviat o més tard, hauran de negociar alguna solució compartida pel control de l’estret de Gibraltar i dir als ciutadans europeus que viuen als dos enclavaments espanyols que triïn on prefereixen quedar-se, si a l’Àfrica o a la UE. Això sembla cruel, però és la realpolitik. A més, hi ha molts precedents: No fa pas massa anys les ciutats de Goa i Macao van passar de Portugal a l’Índia i a la Xina respectivament, i les de Hong Kong i Walvis Bay del Regne Unit a la Xina i a Namíbia.

El problema és que, mentrestant, cada vegada que hi ha tensió en aquestes –avui– dues ciutats autònomes, l’extrema dreta espanyola, i pel que s’ha vist també europea, s’omple el pit de patriotisme i anuncien la fi d’Occident i la civilització europea.

Subscriu-te per seguir llegint