Punts de suport

Gràcies, gravetat. Gràcies, adherència. Això és el que repeteixo com una lletania cada vegada que surto a caminar al matí. Aquestes dues forces sostenen la nostra relació amb el món. La gravetat impedeix que sortim disparats cap a l’espai. L’adherència evita que, un cop enganxats a la Terra, hi llisquem sense control. Si la gravetat ens lliga a terra, l’adherència ens permet negociar-hi. Caminar és una activitat més sofisticada del que sembla. Cada gambada és un pacte de col·laboració entre una sola i un paviment. Sense aquest acord, la gravetat seria insuficient. Continuaríem en contacte amb la Terra, sí, però com qui intenta mantenir l’equilibri damunt d’una placa de gel.

Hi ha persones que, tanmateix, semblen caminar sobre gel, encara que trepitgin una vorera seca. Les veus avançar amb aquella cautela de qui tem que el terra desaparegui en qualsevol moment. No acaben de recolzar els peus enlloc. Tampoc les paraules. En una conversa busquen contínuament un punt de suport que no arriba. Assagen una frase, rellisquen; en proven una altra, tornen a relliscar. Un té la impressió que els falta una mena d’adherència que no depèn de les soles.

Jo mateix he conegut dies així. Dies en què tot era al seu lloc: la taula, la cadira, el diari, el cafè. La gravetat continuava funcionant. No hi havia res que flotés per la cuina. Però les coses havien perdut la capacitat de sostenir-me. Em recolzava en una notícia i relliscava. En una trucada telefònica i relliscava. En un record i relliscava. No era ben bé tristesa. Era gel.

Després, sense saber per què, l’adherència tornava. No passava res d’extraordinari. Una frase sentida per casualitat a l’autobús, l’olor d’un forn de pa, un colom travessant el carrer amb aquell aire d’inspector municipal. De sobte, el món tornava a oferir resistència. I comprenia que viure consisteix, en bona mesura, en això: en notar que la realitat es deixa empènyer enrere amb el peu esquerre perquè nosaltres puguem avançar endavant amb el dret.

Subscriu-te per seguir llegint