Si em dediqués a la política

Una hipòtesi tan improbable com dir que em dedicaré a la física quàntica o a fer de model de roba interior, però no per això deixo d’imaginar què faria si decidís invertir la meva vida en la gestió dels afers públics.

Fer política no hauria de consistir només a aprovar reials decrets, gesticular amb grandiloqüència o parlar amb un to saberut, enfadat i superb. Hauria d’implicar prendre decisions sobre qüestions que tinguin un impacte positiu en la qualitat de vida. En la meva, en la nostra, en la de tothom. Em dona per pensar-hi quan ja fa mitja hora que estic atrapada en un embús, sota un sol apocalíptic i una humitat que afavoreix que els meus cabells adoptin un aspecte afro. Què faria jo? Algunes coses. Vegem-ho.

Em proposaria com a objectiu inundar els barris d’arbres. Com que no seria una política que només anhela el postureig, complir l’expedient i fer màrqueting, no en plantaria una quantitat insignificant, ni de bon tros. Seria molt obsessiva i radical. Millor cent que noranta-nou. Un arbre és salut, futur, bellesa i ombra. Sota una ombra hi pots posar un banc i, al damunt, s’hi poden asseure persones que, al seu torn, conversen entre elles. Una d’aquestes persones podria ser una dona que, des de fa temps, se sent sola i trista i que, des que passa una estona parlant amb els veïns del barri sota l’ombra d’aquell arbre que es va plantar quan jo em dedicava a la política, ha experimentat una millora en el seu estat d’ànim i ha redescobert el sentit de la vida. Molts arbres que puguin aixoplugar històries boniques o, deixant de banda el romanticisme, que ajudin a reduir la temperatura de les ciutats. Si ja sabem que poden fer-la baixar fins a 12 graus, per què no es fa res al respecte?

Si em dediqués a la política, promouria espais per a la gent gran i per als infants. No perquè tingui una predilecció especial per aquests col·lectius, sinó perquè un lloc sense barreres, on una persona gran pugui valer-se per si mateixa, és un lloc on tots ens sentirem bé i integrats. Voreres amples per on caminar, espais per fer activitat física, carrils bici, reducció del nombre de cotxes i control del soroll ambiental. Considerar l’espai públic com una extensió de casa nostra és tot un repte. I, si fos així, dedicaria esforços a netejar més i a sancionar els qui embruten, incompleixen el calendari de recollida selectiva i permeten que les seves mascotes empastifin l’entorn –la major part de les vegades són la mateixa persona.

Si em dediqués a la política, confiaria més en els qui en saben i els faria més cas. En els qui en saben de salut, educació o qualitat de vida. Escoltaria el sector primari. Els pagesos, per exemple, que són els qui saben com cuidar els nostres camps i boscos i interpretar-ne les necessitats. Proposaria deixar de girar l’esquena a la natura, entendre i respectar les estacions. Miraria de mantenir la personalitat de les nostres ciutats. Allò que ens fa únics. No cal que els centres de Palma, Madrid o Albacete siguin idèntics. Les mateixes franquícies, amb les mateixes olors, avorreixen.

Si la meva feina fos la representació pública, m’envoltaria de bones persones i em deixaria assessorar per gent que no pensés igual que jo i que no em digués el que vull sentir. Parlaria menys i escoltaria més. És clar que, com a política, seria un fracàs.

Subscriu-te per seguir llegint