Jaume Giró i la mort al seu voltant

Jaume Giró ha deixat Junts, un partit que mai no li va demanar que hi milités. Va deixar el Govern, on Junts tampoc el volia, perquè va ser proposat com a independent per Esquerra, a qui també va trair. Laporta no el volia al Barça, només estava interessat en els seus diners, i quan no els va aportar el va treure. Abans el Jaume s’havia ofert a Víctor Font, que va rebutjar-lo. Quan et rebutja Víctor Font –«fem-la voleiar»– vol dir que ets l’última pregunta de la Humanitat i que et mereixes tot el mal que a partir d’aquell moment prendràs.

Si preguntes a Antoni Brufau, et dirà que el Jaume el va utilitzar per anar a La Caixa. Si preguntes a Isidre Fainé, et mirarà amb cara de per què malgastes amb tant de menyspreu l’estona que tens amb ell; i la feina serà teva per fugir de la seva mirada de blau puríssima i glaç.

La història pública de Jaume Giró ha consistit a forçar espais on no el volien per intentar demostrar el que mai no ha acabat de ser. Com el seu gran amic José Antich, ha cregut sempre que era més intel·ligent que els altres i que l’oportunisme li seria un camí més curt per aconseguir els seus objectius. No ha estat així ni en una sola ocasió que ha desplegat la seva estratègia, sempre la mateixa, i sempre perdedora.

I el que més greu em sap és que no es pot dir que Jaume Giró no sigui una persona que no pensi bé determinades coses. No és un zero a l’esquerra. És un cínic. És la rateta que escombrava l’escaleta. Però si hagués confiat més en les seves virtuts que en la seva pressa, i en l’ànim mesquí d’enredar els altres, segurament les coses li haurien anat molt millor, encara que no tan bé com ell es pensa, perquè les limitacions són les que són. Ser més conscient de la seva tara l’hagués ajudat a dissimular-la. De tenir amics més dignes, també el resultat hauria estat un altre.

Perquè avui, el resum de la seva vida pública és que no hi ha ningú que hi hagi confiat que estigui satisfet d’aquesta confiança. És difícil que tothom quedi complagut de tu, però és més difícil encara que no hi hagi absolutament ningú dels que han fet una aposta professional per donar-te una oportunitat que no pugui dir ni una sola paraula en el teu favor quan arribes al final de la teva trajectòria.

A Jaume Giró, més d’hora que tard, tothom li ha vist les engires. És una mala idea creure que podràs construir un món, i un prestigi, fent passar bou per bèstia grossa. L’ambició, perquè sigui efectiva, ha de tenir un principi de realitat. Ha de tenir a veure amb qui tu ets, i no amb la urgència per compensar les teves inseguretats. De tot aquest material traumàtic està feta la desfeta d’un dels catalans que, en els darrers temps, més ha fracassat en tot el que ha intentat. És un cas –si el mires bé– gairebé únic de tanta petulància naufragant.

Ja només li queda –com va dir un dia d’ell the late great Joan Rigol– intentar de ser el pare abat de Montserrat. No és que vulgui donar idees.

Catalunya ha passat deu anys molt complicats i és més que probable que no sigui l’últim període de temps llarg que hàgim de viure en la dificultat. Hi ha algunes lliçons que hauríem de poder treure de com ens ha anat aquests anys. Jaume Giró, José Antich, Vicent Partal han estat tres personatges diferents entre ells però molt semblants en essència, en allò que és fonamental: han fet molt de mal aprofitant-se de la bogeria col·lectiva, amb el sol objectiu de treure’n un rendiment personal.

Vicent Partal té l’eximent de ser una persona molt poc intel·ligent, de manera que més que maldat li hem d’atribuir una incapacitat brutal per entendre el que passa al seu voltant. Per dir-ho en termes jurídics, Antich i Giró haurien de ser jutjats i Vicent Partal hauria de ser immediatament assistit pels serveis socials.

Giró se’n va havent deixat un regust meitat impotència, meitat paròdia. Si Catalunya vol fer alguna cosa en el futur, hauria de triar millor els seus protagonistes. Si un país es pretén construir al voltant de l’exconseller pragmàtic i de la dent d’or d’Antich, no pot queixar-se que el cel li caigui a sobre com una plaga.

Les fotografies del comiat de Giró que han aparegut a la premsa catalana, i el seu petit post a Instagram, revelen que no és una mania meva criticar-lo sinó una essència seva fer el ridícul fins i tot quan se’n va. Vet aquí l’exconseller fatxenda i pitinflat. Vet aquí la seva mirada d’altivesa sense causa, incapaç d’entendre la mort que convoca el seu voltant. De vegades –han de creure’m– em sap greu tenir tanta raó, perquè ni jo desitjo que els meus retratats s’assemblin als meus pitjors averanys, tot i que molt poques vegades ho puc evitar.

Puigdemont, que al Jaume no l’ha volgut mai, tindrà un destí molt semblant: pot ser que els oportunistes s’odïn entre ells, però al final comparteixen una mateixa incapacitat de ser generosos i una idèntica condemna a un destí d’insignificança i soledat.

Subscriu-te per seguir llegint