La contradicció

Arriba quan fa pocs minuts que m’he assegut a la taula. Somriu i s’apropa a mi amb els braços estesos, i ens abracem. «Nena! Que xulo, el lloc, no?», diu, mentre s’asseu. «I quina bona pinta que fa tot!», afegeix. Ja ens havíem mirat la carta online i havíem escollit: així no perdem temps triant. Fa molt de temps que no quedem, i no tenim massa estona per posar-nos al dia. I encara que passi temps i temps, amb la Sandra és com si ens haguéssim vist ahir. És curiós, perquè en realitat tenim poques coses en comú, i el nostre vincle ve perquè el seu ex i el meu ex eren amics. Però amb ella ens vam entendre des del primer dia, i sempre ha fluït tot.

Parlem de la feina, ens resumim on som ara a les nostres vides, comentem que bons que són els plats que compartim, ens endinsem en el terreny sempre relliscós de la política, ens expliquem què farem aquestes vacances, xafardegem una mica parlant dels nostres ex i dels seus amics i les seves també exnòvies. «No t’ho creuràs, però ara tinc un gat!», em diu, mentre treu el mòbil i m’ensenya fotos del mixo, taronja, preciós. M’encanta la novetat: a la Sandra mai li havien agradat, els gats. Amb les fotos del gat surten també fotos del seu fill, guapíssim, amb una cara de pillo que no es pot aguantar. «Està per menjar-se’l, Sandra!», li dic. Ella no pot dissimular l’orgull. Va haver d’esperar molt fins que va arribar aquella trucada que li va fotre enlaire els plans per anar a fer el Camí de Santiago amb el seu home i que li va canviar la vida de dalt a baix. Recorda les ganes que tenia de ser mare. «Jo tenia el meu home, sortia amb les meves amigues, tenia una feina que m’agradava. Però no volia res d’això. Jo volia anar al parc i portar-hi un nen, volia anar a dinars amb els amics i anar-hi amb el meu fill», em diu. Torna a somriure: «Ser mare és un amor nou, un amor que no havia experimentat mai. I això que no el vaig parir». Somric amb ella.

Aleshores m’explica que els han dit que poden optar a una altra adopció. No tinc temps de donar-li l’enhorabona que afegeix: «Hem renunciat, Anna. Amb tot el dolor del meu cor». M’he quedat muda, i espero que continuï. «Pot trigar encara quatre o cinc anys, jo ja tindré els 50 passats. No seria just per a la criatura, i no puc treure aquesta oportunitat a una parella jove que està esperant el seu fill». Li agafo la mà, les dues tenim els ulls plens de llàgrimes. «Tia, que generosa que ets», és la merda de frase que em surt.

La Sandra esvaeix amb un altre somriure l’ombra que s’ha instal·lat a sobre nostre. S’acaba la cervesa i diu que ha de marxar. Ens acomiadem amb una abraçada i la promesa de no deixar passar tant de temps abans no ens tornem a veure. Camino a poc a poc cap a casa, i no em trec la nostra conversa del cap. Poques persones ho farien, això: pensar en el futur d’una criatura que ni tan sols coneixen, pensar en el procés llarg i complicat d’adopció que ara mateix deu estar vivint una parella anònima, renunciar a un altre fill precisament per amor maternal. Quina contradicció tan bonica i tan dolorosa.

Subscriu-te per seguir llegint