Filosofia i dades

Abans, quan es fumava massivament, no era estrany que un desconegut (o desconeguda, puto genèric incapaç) se t’acostés enmig del carrer i et digués:

—Em dona foc, si us plau?

Una frase curiosa, si hi penses. Tampoc no era estrany que et demanessin l’hora:

—Té hora?

I a ningú no se li negaven ni el foc ni l’hora, dues coses que no són coses, ja que el foc és un procés i l’hora, un invent. A canvi, però, s’establia una relació fugaç, una mena de contracte microscòpic entre desconeguts. Donar foc era, en certa manera, admetre que un disposava d’una quantitat de calor que podia repartir de manera solidària. I donar l’hora equivalia a reconèixer que el temps, sense ser de ningú, circulava pel cos social com la sang per l’individual. Era un succés íntim i públic alhora.

Aquelles peticions funcionaven com una contrasenya d’humanitat. Ningú no demana foc a un gos. El demana a un home o a una dona, a una presència amb la qual, durant uns instants, manté una intimitat insòlita. En formular la petició, trencaves la teva soledat –i potser la de l’altre o la de l’altra– durant un sospir. Avui ningú no demana foc perquè ningú no fuma. I ningú no demana l’hora perquè l’hora ens reclama constantment des del mòbil, com un animal que no deixa d’exigir atenció. Hem guanyat exactitud i hem perdut ocasions, però vivim en un temps més fosc i més fred. Imagino un futur pròxim en què algú, per error o per nostàlgia, s’acostés a algú pel carrer i li preguntés:

—Té temps?

La frase, lleugerament desviada, provocaria desconcert. L’interpel·lat miraria el telèfon com si allà es pogués mesurar la quantitat de minuts disponibles i respondria amb dades, no pas amb filosofia. I, tanmateix, la pregunta, en el fons, continuaria sent la mateixa d’abans: em concedeix un segon de la seva vida?, em permet comprovar que encara estem fets de la mateixa matèria inflamable i perible? Perquè el foc de debò era aquell, i l’hora de debò també.

Subscriu-te per seguir llegint