El foc no distingeix els negacionistes

«Incendi forestal» i «onada de calor» són fenòmens antiquats. Tot foc implica ja un entorn urbà, i la continuïtat de les temperatures extravagants descarta l’onatge periòdic. La CNN titula que «Espanya crema a prop de Madrid», però les televisions estatals es neguen a precisar a quina distància són del foc, perquè tot espanyol està obligat a llicenciar-se en geografia madrilenya. The New York Times analitza que «Madrid ha rebut un bany de realitat». Aquest reality check és la versió de còctel a Manhattan de l’atac de pànic que va patir Isabel Díaz Ayuso la nit que va comprendre que el foc se li escapava de les mans, de manera que el va lliurar al seu arxienemic Sánchez. La presidenta ha descobert la por.

Acostumat a conquerir el vot de la gent senzilla amb raonaments elementals, l’evangèlic Sánchez predica que la conversió a l’«emergència climàtica» salvarà les ànimes del foc. Tant de bo fos tan senzill, però els incendis no serpentegen distingint les famílies, els municipis i les regions on s’avorreix el negacionisme. Castiguen amb la mateixa fúria, independentment de l’alineació: «Déu reconeixerà els seus».

La lluita contra els incendis exforestals i contra el terrorisme implica que es pot encertar en cent ocasions sense que ningú se n’assabenti, un despropòsit en l’imperi de la publicitat. En canvi, es comet un sol error i la batalla està perduda. Per camuflar el desastre consegüent, els experts parlen en hectàrees, un terme agrari desconnectat de la societat urbana. Una hectàrea ocupa més que un camp de futbol, equival a tretze pistes de tenis, a un quadrat de cent deu passes de costat. Així s’arriba a una superfície cremada equivalent a la mida de províncies senceres.

Les hectàrees abans despoblades ara són populoses. Els incendis de nova generació no es mesuren en superfície cremada, sinó en població evacuada. Les persones desallotjades des de començament d’any superen el cens de la meitat de les capitals de província espanyoles. Els exiliats momentanis es comptaven per desenes; el 2026 s’ha polvoritzat la barrera dels cent mil afectats. A ningú no l’hauria d’escandalitzar que el 2027 es pugui arribar al milió. El comportament col·lectiu de les víctimes amuntegades en catres dins de poliesportius ha estat exemplar, fins ara.

La dana de València s’ha esmorteït a punt de complir el segon aniversari, però ha estat un precedent fonamental per a la rendició d’Ayuso, que ha comportat la declaració de la segona emergència nacional de la història. Fins i tot la lingua franca del foc és indistingible a Espanya i França, a Madrid i Bordeus. Els bombers asseguren en tots dos llocs que «és la lluita de David contra Goliat» o que «és com si fóssim en un front de guerra». Perquè el drama essencial dels incendis creixents és que l’home occidental totpoderós no sap com apagar-los. Ni contenir-los, ni tan sols afrontar-los.

L’avanç de la línia de foc vegetal equival, en efecte, a la progressió del front bèl·lic, amb un potencial destructiu idèntic. L’ésser humà ha declarat la guerra a la natura, sense garanties de victòria. Queda clar que negacionistes i afirmacionistes parteixen de pols oposats, però convergeixen en la inacció, cosa que els atorga quotes de responsabilitat proporcionals al seu nombre. Tots dos col·lectius desafien el canvi climàtic i ara han de carregar amb les conseqüències.

L’optimista assenyalarà que en el macroincendi d’Àvila/Madrid/Toledo no hi ha hagut morts. S’oblida dels milers de morts per la calor, ras i curt, per no parlar dels intoxicats per les seqüeles del foc. Es podria endevinar un pòsit sàdic en la resposta múrria de la natura a l’agressió, matant sense estrèpit. La irrupció de la figura del refugiat en precari ha rebaixat, a més, les melodies pròpies de la temporada d’incendis, com la festivalera «Els incendis s’apaguen a l’hivern», molt taral·lejada però sense cap influència real.

No només cal perimetrar els incendis, també s’ha d’emmarcar amb cura la informació que generen. Óscar Puente no distingeix entre un Mundial i la desaparició d’una roureda, i aporta el rar exemple d’un ministre que prefereix que les coses vagin malament, perquè així pot mostrar-se més contundent en els seus tuits. El porter del Govern no s’aplicaria mai l’ensenyament d’Obama, que escrivia a la nit la seva resposta irada a un comentari per esborrar-la, amb el cap més clar, l’endemà al matí.

La suposada brillantor literària no s’ha d’imposar al dramatisme del foc desbocat. En un diari madrileny, la peça més comentada pels lectors sobre la tragèdia mediambiental era l’enfrontament Puente/Ayuso. Se sol definir la polarització com un efecte, quan en realitat és un propòsit, àmpliament satisfet pels protagonistes de l’actualitat. Els enfrontaments efervescents ni tan sols responen a un objectiu electoral. Alfonso Fernández Mañueco no ha pagat un preu excessiu a Castella i Lleó després del seu retard a incorporar-se a la gestió del foc. És una altra prova indirecta que ningú no es pren el canvi climàtic amb la serietat que mereix.

Subscriu-te per seguir llegint