«El desencanto»

Es compleixen cinquanta anys de l’estrena d’El desencanto, de Jaime Chávarri, produïda i ideada per Elías Querejeta. La pel·lícula és un documental sobre la família Panero, una cosa a priori anodina. Res més lluny de la realitat. L’he vista diverses vegades. L’efecte és sempre el mateix. T’agafa per les entranyes i no et deixa anar durant 97 minuts. Té alguna cosa de thriller freudià. És un film asfixiant, sobre el qual plana la desgràcia des del primer moment.

Comença amb l’homenatge al pare difunt, Leopoldo, poeta oficial del franquisme, i continua amb el diàleg entre la mare, Felicidad Blanc, que a estones és llum i, moltes altres, tenebra, i els tres fills (Leopoldo María, Juan Luis i Michi), cadascun més genial i més trasbalsat que l’anterior, nens de casa bona del Liceo Italiano que vesteixen blazers creuats i jerseis Shetland en lloc d’una camisa de força.

Contràriament al que va dir Tolstoi, totes les famílies disfuncionals s’assemblen, i aquelles amb figures paternes o maternes poderoses i castradores, com passa per totes dues bandes en el cas dels Panero, destrueixen els fills sense remei. Recorda en certa manera els Goytisolo, el desemparament dels quals després de la mort de la mare, Julia Gay, en un bombardeig durant la guerra, va desorientar vitalment uns fills que van sobreviure com van poder a aquella absència inaudita.

La figura de Leopoldo pare és el·líptica i totèmica, representada simbòlicament a la pel·lícula per la seva estàtua coberta amb una lona, que sembla més aviat una mortalla, en una plaça d’Astorga. La família li deu el renom, però en parla amb menyspreu. Confessen que, quan va morir, es van sentir, cadascun a la seva manera, alliberats, potser perquè el caràcter dels fills encaixava més amb el d’una mare fins aleshores anul·lada per la influència del marit que no pas amb el de la figura severa del poeta.

Es va donar així curs a un complex d’Èdip reprimit, amb tres fills enamorats, cadascun a la seva manera, d’una mare narcisista –la frivolitat amb què explica falsament, no sense vanitat, que un pretendent seu, Calvert Casey, es va suïcidar perquè ella el va deixar plantat, és molt reveladora–, víctima al seu torn del complex d’Electra amb el seu pare, i que no va conèixer l’afecte del marit sinó amb comptagotes.

La pel·lícula és un testimoni d’una època i una psicoanàlisi col·lectiva, la d’uns Buddenbrook astorgans incapaços de sostenir el llegat o d’evitar la fi de la nissaga. Barregen un esperit de classe molt marcat i esnob, propi d’una burgesia intel·lectual de províncies, connectada amb el que quedava a Espanya de la Generació del 27, amb una sordidesa existencial que es faria físicament palesa durant la vellesa dels descendents.

Un clan en què les formes acurades –en la manera de parlar, en la manera de vestir– continuen, malgrat tot, imposant-se sobre l’odi i la desesperació vital, sota el mantell d’una mare que fa com si no passés res davant de tres fills brillants i desnonats, als quals observa amb la curiositat i la diversió d’una entomòloga. Una versió antitètica de la felicitat excèntrica que es respira a La meva família i altres animals, de Gerald Durrell, a la mineral Astorga en lloc de la lluminosa Corfú.

«En la infància vivim, i després sobrevivim», diu Leopoldo, el primogènit. Homosexual, agitador, empresonat, millor poeta que el pare segons molts, millor escriptor que el seu germà Juan Luis –el talent com a pare de l’enveja–, és la veu de la consciència de la família, el boig que canta les veritats, els errors i les mancances, de les quals va ser víctima i agent provocador.

Sense deixar de fumar ni un sol instant, mirant a terra, retreu a la mare que l’hagués enviat a un sanatori, un lloc que li va semblar infinitament pitjor que la presó. A la presó va dir haver conegut l’amistat veritable i haver-se reconciliat amb la seva homosexualitat.

La pel·lícula interpel·la l’espectador, perquè el fort component genètic dels Panero sembla condemnar-los de manera inexorable a la desgràcia, a la bogeria i al suïcidi. Com si, amb aquells condicionants, no hi hagués lloc per a cap mena de lliure albir. Se’ns vol fer creure que som responsables dels nostres actes, però es parla poc dels condicionants que els provoquen.

El desencanto és un magnífic tractat de psiquiatria, tant extrem com real, tant il·lustratiu com infame, un documental avançat al seu temps, que trencava amb tots els tabús que fins aleshores havien apuntalat la sacrosanta institució de la família tradicional espanyola.

Subscriu-te per seguir llegint