Girona com cal

En política hi ha una expressió que sempre m’ha agradat: la síndrome de l’alcalde. És aquella mena d’obsessió que tenen els bons alcaldes per caminar pels seus carrers amb els ulls de qui, davant de cada problema, ja està pensant com resoldre’l. No és un mal exclusiu dels alcaldes. També el pateixen alguns regidors i, de vegades, alguns candidats. Expliquen que un antic alcalde recorria Girona ben d’hora buscant aquells petits detalls que després calia arreglar.

He de confessar que passejar avui per Girona amb aquests ulls és gairebé un suplici. En cada barri, a cada plaça i a cada carrer hi trobes una nova mostra de la deixadesa acumulada durant els últims anys. Durant massa temps hem acabat acceptant que moltes coses deixin de funcionar. Que els carrers estiguin més bruts del que haurien d’estar. Que les males herbes envaeixin els escocells. Que una vorera deteriorada pugui esperar mesos. Que trobar un habitatge sigui cada vegada més difícil. Que hi hagi espais on molta gent prefereixi no passar segons a quina hora. Ens hi acostumem. I aquest és, probablement, el primer símptoma de la decadència. Nosaltres no ens hi volem acostumar. Volem tornar a Girona el gust per les coses ben fetes. La cura pels detalls. L’escocell arranjat. El carrer ben asfaltat. L’arbre podat. Les males herbes tallades. El parc cuidat. La plaça neta. Tot allò que sembla insignificant fins al dia que desapareix i descobrim que una ciutat es degrada a força de petites renúncies.

Ens diran que hi ha preocupacions més elevades. Potser. Però no hi ha cap gran ciutat construïda sobre la deixadesa. Una ciutat que deixa d’ocupar-se de les coses petites acaba, tard o d’hora, incapaç d’ocupar-se de les grans. Volem una Girona que estigui al costat de qui cada matí aixeca una persiana, paga impostos, crea llocs de treball i manté viu el comerç de proximitat. Una ciutat que protegeixi els seus emprenedors i preservi la personalitat dels seus barris. Volem una Girona on ocupar la propietat d’un altre no generi drets, sinó conseqüències.

On l’Ajuntament estigui al costat del propietari que compleix la llei i no de qui la vulnera. Volem policies al carrer. Més agents, més coordinació i més eines. Perquè la llibertat de caminar tranquil, d’obrir un negoci o de tornar a casa sense por no és una qüestió ideològica: és una de les obligacions més elementals de qualsevol govern. Volem que un jove gironí pugui imaginar el seu futur a Girona. Que trobar un habitatge no sigui una cursa impossible i quedar-se a casa no sigui un privilegi. Volem carrers nets. I volem que sigui el servei de neteja el que s’adapti als gironins, no els gironins els que hagin d’adaptar la seva vida a aquest servei. Volem un Ajuntament que torni a entendre el significat de la paraula servei. Que escolti abans de donar lliçons. Que resolgui abans de complicar. Que ajudi abans d’entorpir. I que, com a mínim, quan arribi l’hora de cobrar un rebut, sàpiga cobrar-lo bé.

No proposem cap abstracció. Parlem de la vorera, de la plaça i de l’arbre. De la persiana que s’aixeca al matí. Del policia que patrulla. De la família que busca un pis. Del comerciant que resisteix. Del veí que només demana que el seu carrer estigui net i que les coses funcionin. Parlem, en definitiva, d’una ciutat que torni a tenir cura de si mateixa. D’una Girona ordenada, segura, neta, viva i orgullosa. D’una Girona com cal.