Girona i el museu que encara no té

Fa uns dies, el PSC de Girona plantejava a les seves xarxes socials la necessitat d’impulsar un gran projecte de ciutat: un espai d’art contemporani de referència que fomentés la creació artística, preservés el patrimoni i acostés la cultura a tota la ciutadania. Més enllà de qui faci la proposta, la reflexió és oportuna perquè posa damunt la taula una mancança que Girona arrossega des de fa massa temps: l’absència d’un autèntic Museu d’Art Contemporani.

Girona presumeix, amb tota la raó, del seu patrimoni històric. La Catedral, el Barri Vell, les muralles, els banys àrabs o les cases de l’Onyar formen part d’una imatge reconeguda arreu. Però hi ha una altra Girona, molt més recent, que encara no ha trobat el lloc que mereix dins del relat cultural de la ciutat. Parlo de l’art contemporani.

Resulta sorprenent que una ciutat que ha estat capaç de generar una activitat artística tan intensa al llarg del segle XX encara no disposi d’un museu dedicat a conservar i explicar aquest patrimoni. I no perquè no hi hagi obres. N’hi ha milers. Ni perquè no hi hagi artistes. Girona i les seves comarques han donat noms imprescindibles per entendre l’art català contemporani. Tampoc perquè no hi hagi hagut galeristes valents que, durant dècades, van convertir la ciutat en un espai de descoberta, debat i difusió artística. El problema és un altre: aquest patrimoni existeix, però és pràcticament invisible.

El Bòlit desenvolupa una feina excel·lent com a centre d’art contemporani. Ningú no ho discuteix. Però un centre d’art té una funció diferent de la d’un museu. La seva missió és impulsar la creació actual, produir exposicions i generar pensament. Un museu, en canvi, conserva la memòria, construeix un relat i ofereix als ciutadans la possibilitat de conèixer el seu patrimoni de manera permanent. És precisament aquesta baula la que falta.

Durant dècades, Girona va viure una autèntica efervescència artística. Les galeries van proliferar, els col·leccionistes hi trobaven un espai de trobada i molts artistes hi van exposar quan encara eren desconeguts. Alguns d’aquells espais ja han desaparegut, però formen part de la història cultural de la ciutat tant com qualsevol edifici emblemàtic. Sense les galeries, sense els seus promotors i sense els artistes que hi van confiar, la Girona cultural que avui coneixem seria molt diferent. La ciutat conserva aquest llegat, però el manté, en bona part, als magatzems. Aquest fet es fa especialment evident si pensem en el llegat d’Àngel Marsà, una de les figures més rellevants de la crítica i la promoció artística catalana del segle XX. La col·lecció que va reunir al llarg de la seva vida, dipositada a Girona a través de la Fundació Margarita Marsà, és una de les més valuoses del patrimoni artístic de la ciutat. Amb prop d’un miler d’obres de grans noms de l’art català contemporani, constitueix per si sola un argument incontestable a favor d’un museu que permeti conservar-la, estudiar-la i, sobretot, mostrar-la de manera permanent als ciutadans. Un patrimoni d’aquest valor no pot continuar essent, majoritàriament, un patrimoni invisible.

Costa d’entendre. Sobretot quan observem què han fet altres ciutats de dimensions similars. Palma, Tarragona o Céret van entendre fa anys que l’art contemporani també és patrimoni. Que també construeix identitat. Que també genera prestigi, coneixement i economia.

Girona no necessita un edifici espectacular ni un projecte faraònic. Necessita una idea clara: assumir que l’art contemporani forma part del seu patrimoni i que aquest patrimoni mereix ser explicat. Un museu no seria només una successió de sales plenes de quadres. Seria el lloc on els ciutadans podrien entendre per què Girona va arribar a ser un focus artístic de primer ordre durant les dècades dels vuitanta i noranta, quin paper hi van jugar les galeries, els crítics, els col·leccionistes i els artistes, i com aquest teixit va contribuir a definir la personalitat cultural de la ciutat. No seria un luxe. Seria una inversió en memòria.

Les ciutats que obliden el seu passat recent acaben explicant només una part de la seva història. Girona ha sabut preservar admirablement el seu llegat medieval. Ara li falta un pas igualment necessari: preservar i mostrar el llegat dels artistes que, durant el darrer segle, també han construït la seva identitat.

Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos si Girona pot tenir un Museu d’Art Contemporani i començar a preguntar-nos per què encara no el té.