Un cansament aliè

Vaig comprar en un mercat de brocanters un mirall antic perquè em va agradar molt el seu marc de fusta, tallat a mà amb motius florals entre la frondositat dels quals apareixien sargantanes, escarabats i algun altre insecte. En arribar a casa, el vaig penjar en una paret del meu estudi i, en mirar-m’hi, hi vaig veure el meu rostre, tot i que no era exactament el meu. Hi havia en la seva expressió alguna cosa residual, una mena de gest que jo no estava fent. Com si la meva cara hagués arribat un segon tard a la seva pròpia representació. Vaig pensar que era un defecte del vidre o la mala qualitat de l’azogue. Però l’endemà va passar el mateix. I l’altre. Amb el temps vaig comprendre que el mirall no reflectia només qui tenia al davant, sinó també qui hi havia estat abans. Era un mirall amb memòria. Conservava el rostre anterior com una petjada congelada a la neu. A més de veure-m’hi a mi mateix, hi veia l’última persona que s’hi havia mirat. No em va estranyar: tots els objectes conserven la memòria del que van ser. Per què no els miralls? Vaig començar a reconèixer en la meva expressió rastres que no em pertanyien. Una lleu contracció a la boca que era del meu pare. Una manera d’alçar les celles que em recordava la meva mare. Un cansament que, sens dubte, no era del tot meu. Vaig comprendre aleshores que aquell mirall no afegia res que no fos ja dins meu. Només ho feia visible.

Un dia vaig decidir esperar. Em vaig asseure davant seu fins que el meu rostre es va esborrar del tot i va aparèixer, nítid, el d’algú anterior. Va trigar una mica. El temps en aquell mirall semblava més dens. Quan finalment va emergir, no vaig reconèixer la persona. Era un rostre qualsevol, però estava carregat d’una intensitat que em va resultar familiar. Com si l’hagués dut posat durant anys sense saber-ho. Des d’aleshores evito els miralls comuns. Em semblen superficials, gairebé ingenus. Reflecteixen el que és immediat, allò que creiem ser en aquell instant. Aquest altre, en canvi, mostra allò que arrosseguem. No hi ha un rostre propi, sinó una cadena de rostres que es corregeixen els uns als altres. Potser l’últim de tots -el que veurem just abans de desaparèixer- tampoc no serà exactament el nostre.