La (des)il·lusió del liberalisme

Hi ha poques idees que hagin marcat tant el pensament occidental de les darreres dècades com la convicció que la història avançava en una única direcció. Després de la caiguda del Mur de Berlín, l’opinió pública va donar per fet que la democràcia liberal, el lliure mercat i una determinada concepció dels drets individuals acabarien imposant-se arreu del món.

El filòsof britànic John Gray -que aprofito per llegir aquestes setmanes caloroses d’estiu- sosté que aquesta va ser la gran il·lusió del nostre temps. Per a Gray, el neoliberalisme no era únicament un conjunt de polítiques econòmiques, sinó un ordre internacional construït sota l’hegemonia nord-americana i sustentat en la creença que tots els pobles acabarien desitjant viure segons els patrons occidentals. Però aquest ordre -afirma- ha desaparegut. No perquè hagi estat derrotat definitivament per una ideologia rival, sinó perquè els mateixos Estats Units han deixat de defensar-lo.

Segons Gray, el problema és molt més profund que un simple canvi de govern. Durant dècades, Occident va confondre els seus propis valors amb valors universals. Va assumir que Rússia, Xina o la resta de potències emergents acabarien convergint espontàniament cap a la democràcia liberal perquè aquest era el sentit mateix de la història.

Aquest error no és nou. Gray el remunta fins al segle XIX. El liberalisme va heretar de la Il·lustració la idea que la història humana és un procés lineal de progrés continu. Auguste Comte ja imaginava una civilització universal governada per la ciència, mentre que Francis Fukuyama, després de la Guerra Freda, va popularitzar la tesi que la democràcia liberal representava el punt final de l’evolució política.

Gray rebutja frontalment aquesta lectura. Ell diu que la història no avança cap a una destinació comuna. És cíclica, imprevisible i està marcada pel retorn constant dels conflictes de poder, identitat, religió i recursos. Les civilitzacions emergeixen, declinen i es transformen; no convergeixen necessàriament en un únic model.

Aquesta crítica també qüestiona la mateixa idea de «civilització occidental». El filòsof anglès considera que és una construcció excessivament homogènia. Ni Europa ni Occident han constituït mai una comunitat cultural uniforme. Pretendre reconstruir avui una identitat occidental cohesionada és al seu parer substituir el vell universalisme liberal per una nova política identitària igualment fictícia.

Potser és aquí on el seu pensament resulta més incòmode. Gray no només critica el liberalisme, sinó també els seus adversaris quan reprodueixen la mateixa obsessió per construir una identitat definitiva o un ordre estable. I és en aquest context que interpreta l’auge dels populismes. Sovint es presenten com una explosió irracional, una desviació passatgera de la normalitat democràtica. Ell, en canvi, sosté que aquesta explicació és superficial. El populisme és en bona mesura la resposta política als efectes socials produïts per les mateixes polítiques liberals. Allò que molts liberals interpreten com una irrupció inexplicable d’irracionalitat és, segons el seu pensament, el retorn de tensions que les seves pròpies decisions havien contribuït a generar. La incapacitat d’entendre aquest fenomen prové novament de la mateixa fe en el progrés. Si es pressuposa que la democràcia liberal és l’estadi natural de la història, qualsevol retrocés només pot interpretar-se com una anomalia temporal. Però Gray recorda que tots els règims competeixen avui per la seva legitimitat i que aquesta depèn menys dels ideals abstractes que de la capacitat d’oferir seguretat, estabilitat i prosperitat material. En aquest terreny, les democràcies ja no gaudeixen d’un avantatge evident.

Podria semblar una conclusió profundament pessimista. Però Gray acaba proposant una reflexió sorprenentment serena. Si abandonem la il·lusió que la història ens condueix inevitablement cap a una societat perfecta, també podem abandonar la idea que la felicitat sempre depèn d’un futur millor. La vida no hauria de convertir-se en una espera permanent d’un progrés que sovint no arriba mai. Fins i tot en circumstàncies difícils, sosté Gray, és possible trobar espais de plenitud si deixem de viure cada present com un simple preludi d’un demà hipotètic. Conclou que la felicitat continua i ha de ser possible ara i en qualsevol circumstància.