Parla menys

Tots tenim algun amic de poques paraules, de vegades capaç de saludar-te amb un «ei», fins i tot amb un cop sec de coll, o resumir l’últim any sense verbs, ple potser d’experiències, amb un «com sempre». En ocasions, aquest amic som un de nosaltres, inclinats des de petits a cert laconisme, com si en el fons tampoc hi hagués tant a parlar i es pogués expressar en menys paraules del que es pensa. Però aquesta excepcionalitat ja no és tal. Hi ha evidències que no es tracta de casos puntuals, d’un amic aquí o un conegut allà, sinó de gairebé tots: fem servir menys paraules al dia.

La revista Perspectives on Psychological Science va donar a conèixer fa unes setmanes un estudi de les universitats de Missouri-Kansas City i Arizona, que, analitzant dades de milers de persones dels Estats Units, Mèxic, Austràlia i Europa, concloïa que entre el 2005, quan van començar aquests estudis, i el 2019, els participants feien servir cada any 338 mots de mitjana al dia menys que l’any anterior. A l’inici de les investigacions, els individus utilitzaven una mitjana de 16.632 paraules diàries, mentre que al final la mitjana es quedava en 11.900.

Olga Khazan raonava l’estudi a The Atlantic i es prenia a si mateixa com a exemple d’aquest gradual aïllament, en el qual tots hem anat caient a mesura que ens entreguem a la tecnologia. Citava la seva experiència en un Starbucks, la seva cafeteria habitual: «Obro l’aplicació a casa, demano un cafè amb llet, passo per l’autoservei amb la meva Honda i recullo la meva beguda d’un empleat que em diu: «Que tingui un bon dia». Sense conversa, sols cafeïna». L’anècdota es torna il·lustrativa en la mesura que les cafeteries i els bars constitueixen llocs als quals històricament hem anat a trobar-nos i a parlar, sense parar, fins a l’hora d’anar-nos-en.

El silenci progressiu pel qual pel que sembla tots ens estimbem té molt a veure amb el fet que per parlar fan falta de vegades dues persones, una a prop de l’altra, i està passant que avui estem molt més temps a soles que abans. No pocs dies, rendint-nos a la comoditat, ens conformem a escriure’ns de casa a casa, i així no haver de travessar la ciutat, exposar-nos a la calor, o al fred, o a la presència d’altres éssers per tot arreu, per quedar cara a cara i parlar. Per no esmentar que, gràcies al teletreball, cada vegada ens relacionem menys amb els companys d’oficina.

Per al cas d’aquelles converses que ens obliguen a entaular relació no tant amb amics i col·legues com amb desconeguts, l’ús constant de la tecnologia ens ha anat alliberant del contacte a l’hora de les compres i les comandes en línia. Parlar amb dependents, recepcionistes, caixers, amos de casa teva i, en general, venedors, ja pot en moltes situacions evitar-se. Queda per saber ara què passarà amb el temps en el cervell d’una persona que parla menys, que enfronta cada vegada menys situacions espontànies i que sembla dirimir-ho tot a través del telèfon amb missatges. Pot ser que no sigui un èxit.