Coses de les quals no em penedeixo

Trucar per telèfon. Un missatge està bé i compleix la funció de fer saber que ens recordem d’algú, però no és el mateix que una trucada. Trucar significa compromís, interès i intimitat. No em penedeixo de trucar als meus amics i, sobretot, estic contenta de les trucades que vaig fer als meus avis i a aquells que passaven per un mal moment.

Anar a un funeral. D’entrada, prefereixo no trobar-me en aquesta situació, però, quan passa, el meu primer instint és justificar la meva absència aferrant-me a obligacions quotidianes. He d’acompanyar els meus fills, lliurar un escrit o acabar una presentació. No ho faig per deixadesa. Ho faig per no haver d’afrontar la solemnitat del moment. Una actitud pròxima a la covardia que, un cop superada, fa que mai no m’hagi penedit de ser present en aquests moments. Recordo molt bé qui ha estat present en els meus.

Callar. Parlo molt. Parlo massa. Fico la pota, dic el que no hauria de dir, és fàcil que em malinterpretin, em fico en embolics i soc especialista a entrar en bucles i monòlegs dels quals no sé sortir. Em desperto de matinada recordant algun comentari que no hauria d’haver fet i sempre torno a la mateixa conclusió: escolta més, parla menys i tanca la boca sempre que puguis. Doncs això.

Pintar-me les ungles de color vi negre (de raïm manto negre). Ho he fet menys de deu vegades a la vida perquè odio que se m’escrostonin i facin aspecte de deixadesa, però en les poques ocasions en què ho he fet m’he sentit poderosa, glamurosa, misteriosa i sexi. La veritat és que, ara que llegeixo els múltiples beneficis que té sobre la meva persona, no entenc per què no ho faig més sovint.

Aixecar-me de taula a temps. Perquè implica que no repeteixo per quarta vegada ni em bec aquella copa de més. Amb el temps aprenem a conèixer-nos i jo, pel que fa al menjar i al beure, tinc poca força de voluntat. Per no pecar, és millor allunyar-se de la temptació. Ja sé que és una mica castigador, però és el que hi ha.

Dir que no. No vull aquesta feina. Per aquí no hi passo. No m’agrades. No ho faré. No t’estimo. No t’acompanyo. Cada vegada que he dit que no, m’he tret una mica de llast de sobre. Això m’agrada. I molt.

Declarar-me. Quan era (més) jove, ho feia sempre. M’agrades. Penso en tu tot el sant dia. Que bonic és dir que t’has enamorat, que sents que no toques de peus a terra quan camines, que només vols llegir poesia, que vols olorar-li la pell fins a marejar-te i comptar-li totes les pigues. Sempre em van donar carabassa, però no em penedeixo d’haver ficat la pota unes quantes vegades.

Passar totes les revisions mèdiques que em pertoquen. Ulls. Pell. Pits. Dents. Ovaris. Tiroide. Ossos. Benvinguda sigui la medicina preventiva.

Fer esport. Puc sortir del gimnàs caminant com John Wayne, despentinada, amb la cara d’un vermell incandescent, arrossegant els peus i adolorida, però sempre en surto sentint-me millor que quan hi he entrat (excepte aquella vegada que les lumbars es van queixar de debò).