Després d’Iran, Turquia?

Aquest estiu un dels punts de fricció entre els Estats Units i Israel és la qüestió de Turquia. L’administració Trump ha intentat atraure el règim d’Erdogan amb l’esquer dels avions de cinquena generació que a la zona solament té Israel. Això ha portat Netanyahu a posar el crit al cel i usar tots els ressorts que té Israel als Estats Units, especialment al Congrés i al Senat, per impedir-ho i de moment se n’ha sortit amb la seva.

Israel està disposat a barallar-se amb Turquia, pot semblar una mala idea, però també ho era atacar l’Iran. Al fanatisme li costa trobar un aturador. Els funcionaris i els mitjans de comunicació israelians s’estan tornant cada cop més agressius amb Turquia, atacant obertament Erdogan, predient enfrontaments futurs i entrant en una amarga batalla per la influència geopolítica a l’Àsia central.

Una nova anàlisi de Jerusalem Post de fa un parell de setmanes va assegurar que, si bé Israel s’enfronta a un «nivell de suport públic i del Congrés» cada cop més baix a Washington, «potser no haurà de lluitar aquesta batalla (contra Turquia) sol», trobant possibles aliats a Grècia, Xipre i Armènia.

Deixant de banda el fet que Israel no ha acabat la seva guerra amb l’Iran (que sembla que sortirà més fort regionalment i globalment que mai), iniciar una baralla amb Turquia seria una molt mala idea per moltes raons: Turquia té el segon exèrcit més gran de l’OTAN i una indústria armamentista nacional sofisticada, no del tot a l’altura de l’Iran pel que fa a la destresa asimètrica, però poderosa així i tot. Turquia és membre de l’OTAN, cosa que teòricament requereix que els seus aliats s’uneixin a la seva defensa si és atacada (tot i que Occident, per descomptat, podria menysprear Ankara, de la mateixa manera que Brussel·les ha fet en el cas de la seva sol·licitud a la UE de fa generacions).

Els intermediaris sirians de Turquia li donen un pont terrestre directe amb Israel, cosa que l’Iran no fa després de la caiguda del govern d’Assad. A més de Síria, Ankara té forts vincles militars i d’intel·ligència amb les forces de Líbia, Somàlia, l’Azerbaidjan i els Balcans.

Turquia té defenses aèries russes S-400 (quatre bateries, 32 llançadors i erectors de transport), que són més que vàlides per enfrontar-se als avions F-35 personalitzats d’Israel, i aquests no es poden usar si els Estats Units no ho diuen.

Després que comencés la guerra de Gaza i a mesura que els «fronts» d’Israel s’expandien a tota la regió, Turquia va continuar facilitant el flux de cru a Israel a través de l’oleoducte Bakú-Tbilisi-Ceyhan. En un escenari de guerra calenta, Israel hauria d’obtenir el seu petroli en un altre lloc i s’arriscaria a atacs d’estil houthi contra qualsevol petrolier que intentés lliurar-lo per part de l’exèrcit turc.

Però com hem vist aquest any tot el que pot anar malament acaba malament.