Dones orgullosament barbudes

La senyora Sira Rego, que dirigeix el Ministeri de Joventut i Infància, està preocupada perquè el nostre cinema no retrata amb fidelitat una societat que no és el que era. Ara les llevadores en la casella del gènere hi posen un interrogant, no fos cas que la criatura, de gran, les denunciés; si abans érem blancs, ara la societat és un mosaic multicolor -«racialització» se’n diu- moltes persones tenen discapacitat o cossos diferents... no obstant la ficció que veiem a casa o al cinema continua reproduint, segons Rego, «uns estereotips normatius i limitats», a la senyora ministra li agradaria veure en les pantalles més cossos dissidents de la norma -quina és la norma, senyora ministra?- més negres, més gent grassa -gent anorèxica no?- i més representants del col·lectiu LGBTIQA etc... Desconec si a la ministra li agrada el cinema, ho dic perquè l’any 2023 s’estrenà Rosalie, la pel·lícula és una adaptació lliure de la vida de Clementine Delait, una dona francesa coneguda com la Femme à barbe; es deixa fotografiar per periodistes i autografia les postals on apareix lluint orgullosa una barba frondosa, doncs bé, en la pel·lícula ens trobem una Rosalie molt guapa, amb una cara de porcellana perquè si una cosa sap fer és afaitar-se, un detall que ignora el marit que a la nit de noces sense dissimular el nerviosisme li comença a descordar el vestit, al quart botó s’adona que la seva dona no és com les dones de les revistes de moda. Al final, Rosalie decideix deixar-se créixer la barba i reivindicar la seva condició com va fer Clementine, aviat s’adona que els homes són tossuts a l’hora de canviar els gustos estètics.

Aventuro que Patricia Ortega, directora de cinema, coneixia la història de Clementine i de Rosalie. En la seva pel·lícula, 9 lunas, el protagonista, Àngel, és un entrenador personal, un dia comença a trobar-se malament, el metge li diu que no li passa res seriós, només que està embarassat. L’Àngel és un home trans que no ha acabat de fer la transició, biològicament, encara és una dona amb els òrgans reproductius intactes, suspèn l’administració de testosterona per tirar endavant l’embaràs, i en una escena el veiem amb la seva barba assistint a classes de part, i en una altra amb les cames col·locades en els camals a punt de parir. Ortega ens recorda que s’ha limitat a exposar la realitat dels homes gestants, i que la seva pel·lícula és un desafiament a la intolerància. Mentre la barba de Clementina i de la Rosalie era per un excés de producció de testosterona deguda a una malaltia, en el cas de l’home gestant la causa és la ingesta de testosterona per semblar-se a un home.

Em sembla bé que el cinema, la literatura, la pintura, ens presenti personatges «no normatius», per utilitzar la ridícula taxonomia de la ministra, la cosa canvia quan qui vulgui continuar vivint del cuento, subvencions o beques i no patir cancel·lacions, es vegi obligat a posar en escena o en una novel·la una quota de personatges com els que ja he al·ludit, i que s’hi podrien afegir, perquè la ministra estigui contenta, homes gestants, dones que orinen dretes, dones recloses en burques... Fins no fa gaire, algunes d’aquestes persones apareixien en les pantalles i ningú considerava que fossin gent estranya, ni no normatius o dissidents, ni cap director s’autoproclamava progressista -que no té res a veure amb el progrés, és la cosa més rància que ens podem arribar a imaginar- o deia que lluitava contra la intolerància, l’heteropatriarcat o la xenofòbia. Vivim una època de pells fines i ments obertes, tan obertes que a molts els ha caigut el cervell a terra.