La mania dels vídeos

Ja fa temps que les xarxes socials han canviat la manera de projectar-nos i comunicar-nos. Primer va afectar el nostre llenguatge quotidià perquè ens imposaven una limitació de caràcters; després van començar a tornar-se més visuals fins al punt de de convertir la síntesi en una obsessió col·lectiva. Ara mateix, quan algú vol difondre un missatge no pensa en la paraula escrita, sinó en el vídeo més cridaner i eloqüent per arribar al màxim de públic possible. Però com fem amb tot, i amb les xarxes passa des dels seus inicis, abracem els formats de manera acrítica sense preguntar-nos quines renúncies comporta i, el més important, si és l’opció més adequada. La mania de fer vídeos s’ha estès a tots els àmbits imaginables, des de la cultura fins a l’esport, passant per la divulgació corporativa i també la política. En aquesta tendència tots els àmbits presenten una cosa en comú: tenir alguna cosa per dir no converteix les persones en bones comunicadores. És a dir, que pots ser el líder d’una empresa però no tenir el carisma ni la dicció necessàries per saber difondre una idea o un projecte. Per tant, les xarxes van plenes de vídeos de gent, a vegades amb responsabilitats públiques, fent veure que tenen el do de comunicar, però el resultat sembla més una caricatura que no una formula eficaç de difusió. El pitjor del cas és que s’ha instal·lat tant la idea que els vídeos son el paradigma de la modernitat i la proximitat generacional que ningú s’atreveix a alçar la mà per posar en dubte la seva veritable funcionalitat. Paga la pena la «creació de contingut», aquest fenomen tan generalitzat i eteri que figura a centenars de milers de currículums, si el contingut en qüestió cau en el pou de la comèdia involuntària? Segurament no. Però com que avui en dia la cosa va més de ser-hi que de reflexionar sobre el veritable objectiu de ser-hi, tampoc no sorprèn que es facin enregistraments de 30 segons per dir banalitats com si fossin l’anunci més important de la història de la humanitat.