Defensar una idea

Vaig conèixer Jordi Mir treballant per al Puyal. Era l’editor dels seus programes i de les seves transmissions del Barça. Això vol dir que el Quim pagava de la seva butxaca una persona que l’ajudava a tenir cura de la llengua. El senyor Puyal no només tenia el discurs el català sinó que a més a més esmerçava els seus recursos personals per fer-lo efectiu. No he conegut mai cap altre periodista que tingués algú com el Jordi Mir pagat per ell. De discursos n’he sentit molts, de productores alimentades amb diners públics n’he vistes moltes. De diners públics blanquejats per afavorir periodistes d’una determinada ideologia n’he vist a cabassos i de fet ens veiem encara avui gairebé cada dia. Però sous posats al servei de la llengua i la cultura, pagats de la pròpia butxaca, n’he vist tan pocs que diria que no n’he vist cap. Va haver-hi un temps en aquest país que les persones eren importants perquè pagaven les coses. No era important el que deien, era important el que feien. Joaquim Maria Puyal i Ortiga va ser una persona important pel que va fer, pel que va crear, i per què fa pagar el preu de defensar allò en què creia. Les limitacions econòmiques de les empreses públiques per les quals va treballar no van ser mai un inconvenient perquè fes la feina que havia de fer. Quan va necessitar recursos els van a buscar, sobretot a La Caixa, que generosament va correspondre perquè els seus directius van entendre que el Quim volia fer alguna cosa més important que els diners que demanava. No només La Caixa, però esmento La Caixa perquè segurament va ser l’empresa més important. El Puyal No va viure mai ni d’un discurs que no encarnés ni d’una èpica que no realitzés en la seva activitat professional i quotidiana.

Ferran Adrià volia que El Bulli fos el restaurant de les persones que el poguessin entendre. És per això que mai no va voler que fos un restaurant car, perquè no volia que es convertís en una desfilada de rics sense criteri. Els preus ajustats creaven de vegades tensions de tresoreria a l’empresa. Hi ha un mite sobre que El Bulli perdia diners que no és ben bé cert però sí que és veritat que no tenia la mena d’economia folgada que un pot imaginar d’un restaurant que va tenir aquell èxit mundial. El Ferran va fer qualsevol cosa menys sacrificar el seu projecte creatiu. Ni va posar preus excessius als vins ni va encarir el menú. Sempre va protegir l’essència d’El Bulli tal com ell entenia que havia de ser. Si li faltaven diners, feia acords comercials amb empreses que podien voler promocionar algun dels seus productes amb la imatge del Ferran com per exemple Borges, Lays, Alvalle o Lavazza; o que estaven interessades en projectes més ambiciosos, més intel·lectuals, com per exemple La Caixa o Telefónica. El senyor Adrià va tenir molt clar el que defensava i el que protegia i gràcies a la seva puresa i la seva integritat vam poder gaudir del moment més brillant que ha donat l’art i la creativitat en el temps en què El Bulli va existir.

Aula es l’escola que va fundar Pere Ribera. És i ha estat sempre una escola privada. El senyor Ribera va crear, amb tota la intenció, una escola elitista: és a dir una escola on el talent i la capacitat intel·lectual dels alumnes fossin els protagonistes. Per protegir aquest objectiu, no volia que fos una escola excessivament cara. Volia evitar, com el Ferran a El Bulli, la desfilada de rics. Aula, encara avui, és la més barata de les escoles cares, la més assequible de les escoles privades. El senyor Ribera volia que els preus fossin pagables i també volia que les famílies dels alumnes que tinguessin dificultats per pagar disposessin d’un sistema de beques, sempre i quan el nen, és clar, molt intel·ligent. Això costa molts diners, i també la cura del senyor Ribera volia tenir les instal·lacions de l’escola. I tot i que va tenir urgències econòmiques, no va sacrificar mai l’essència d’Aula, ni va encarir els preus. No va sacrificar el projecte educatiu elitista, ni va afavorir que els fills de rics es quedessin si no acreditaven el nivell, encara que necessités els diners de llurs pares. El senyor Ribera es va mantenir absolutament en el seu projecte educatiu, i quan necessitava finançament, anava a veure els seus empresaris de referència, com José Manuel Lara o el doctor Puigvert, entre d’altres, i els demanava el que li calia i l’hi donaven.

Aquests tres casos expliquen tres persones amb una idea clara del que volíem fer. Tres persones que van defensar la seva idea, la seva creativitat, el seu sentit i el seu lloc al món. Però també, aquests tres casos, expliquen que va haver-hi un temps, a Catalunya, que els empresaris entenien que havien de pagar coses importants encara que no fossin rendibles. Va haver-hi un temps en què si tu feies una tasca significativa, de la qual col·lectivament ens en poguéssim sentir orgullosos, podies trobar empresaris que ho entenguessin, mecenes en el sentit més ampli i tradicional que pagaven el que calgués per ajudar-te. La Caixa encara participa d’aquesta vocació i d’aquesta generositat. Segurament, alguns d’altres empresaris, també. Però en general, i és potser el drama que més explica la misèria catalana, és en passat que hem de parlar de burgesia, és a dir, d’una classe dirigent atenta i proactiva, no només persones amb diners sinó amb un sentit del lideratge de la societat, capaces d’inspirar i de promoure els bells propòsits que fan venir esperança i posen accents de llum en allò que som.

Subscriu-te per seguir llegint