Arribar a Santiago

Potser va ser perquè vam fer sota la pluja els vint quilòmetres que hi ha entre O Pedrouzo i Santiago, igual que tots els altres peregrins que aquell matí van arribar a la capital gallega. Potser també cal afegir-hi que la boira que ens va acompanyar bona part d’aquest tram va cobrir completament el Monte do Gozo: ningú va poder albirar les torres de la Catedral, de manera que l’esperada alegria de veure tan a prop la nostra fita es va aigualir (i mai millor dit) força. Potser és que les gotes persistents i el fred van calar no només les capelines, sinó també els ànims. O potser només és que vam tenir sort. El cas és que el dimarts d’agost que la Maria i jo, després de cinc estius d’anar fent tram a tram el Camí de Sant Jaume, vam entrar finalment a Santiago de Compostel·la, ho vam fer en un clima quasi de recolliment. Sí que hi havia la remor constant de la pluja, sí que hi havia el brogit habitual dels carrers d’una ciutat, sí que hi havia el renou de la gent parlant, però res que ens destorbés del que en aquell moment importava: que, finalment, arribàvem a destí.

Aquell dimarts, llegeixo ara en un article d’Europa Press, va haver-hi una autèntica allau de peregrins. A quarts de dotze del migdia, hi havia una cua llarguíssima (que no vam fer) per entrar a la Catedral. Aquell dia vam recollir la Compostel·la 1560 persones (segurament, van arribar encara més peregrins, però no tots van anar a buscar el document oficial que acredita que has fet, com a mínim, els darrers cent quilòmetres a peu). I la Maria i jo vam tenir la sort d’arribar a Santiago i d’entrar a la plaça de l’Obradoiro sense coincidir amb aquests grups de desenes de persones -majoritàriament, molt joves- que entren cantant i ballant, sigui l’hora que sigui, sense respectar ni la necessitat de silenci que segur que tenen molts peregrins ni la vida quotidiana dels veïns de la ciutat.

Des que vam començar a caminar, l’any 2022 a Pamplona, he anat seguint, amb curiositat primer i una certa preocupació després, les notícies que de tant en tant surten sobre la turistificació i la massificació del Camino de Santiago, especialment del Camí Francès. Sobre aquests grups de joves que, eufòrics per completar el repte, irrompen amb càntics i balls pels carrers de Santiago. Sobre els santiaguesos que es queixen perquè els desperten de matinada, o perquè no poden caminar pels carrers per on, només fa uns anys, solien anar. Entenc l’alegria d’arribar a destí, però sempre caldria recordar aquella màxima de «la teva llibertat acaba on comença la dels altres». El respecte i la responsabilitat em semblen dues normes que haurien de tenir en compte tots els peregrins. Tant se me’n fot si són grans o si són joves, si han decidit fer el Camino per motius religiosos, espirituals, culturals, turístics o esportius. Si el teu camí comporta perjudicar altres persones, mal camí has fet, peregrí.

Subscriu-te per seguir llegint