Quan la convulsió reclama construcció

Entenc per conflicte tumultuós o convulsió social i política aquella situació en què les tensions acumulades d’una societat desborden els canals habituals i es transformen en protestes, enfrontaments, violència o una profunda crisi de convivència. Però una convulsió no apareix mai del no-res: darrere hi sol haver desigualtats, frustracions, manca d’expectatives o una incapacitat de les institucions per donar resposta als problemes.

Aquesta reflexió em porta a la Setmana Tràgica de Barcelona, del 26 de juliol al 2 d’agost de 1909. Un conflicte geopolític -la guerra del Marroc- va actuar com a detonant d’un profund malestar social. L’enviament de reservistes, molts d’ells treballadors amb família, va ser percebut com una gran injustícia, ja que qui tenia recursos podia evitar el servei militar. La protesta antimilitarista es convertí en vaga general, en una revolució, anticlerical, amb barricades i extrema violència que deixa un rastre d’un centenar esglésies i edificis religiosos cremats que varen provocar una ferotge repressió.

Una repressió que va comptar amb un reguitzell de tropes militars amb el resultat d’un centenar de civils i nou militars morts i també, més 2.500 revolucionaris empresonats.

Cal dir que la repressió va comptar amb el suport de la Lliga Regionalista, (partit més representatiu de la burgesia catalana) i que aquest suport va precipitar el trencament de la Solidaritat Catalana

Però el que més m’interessa de la Setmana Tràgica no és només la violència ni la repressió posterior, sinó que, en aquell mateix context, hi hagué persones que van proposar una resposta diferent.

Joan Maragall, escriptor, poeta i profundament espiritual, va intentar comprendre el drama que vivia Barcelona. A L’església cremada i, sobretot, a La ciutat del perdó, no es limita a condemnar els fets: reclama una mirada moral, comprensiva i reconciliadora.

Davant d’una societat ferida, proposa el perdó en lloc de limitar-se al càstig. Contempla una Església cremada i, en lloc de limitar-se a condemnar els que l’han incendiat, intenta comprendre el dolor i la misèria moral que ha portat fins aquella destrucció.

La seva actitud és crítica amb l’Església institucional, perquè considera que s’ha allunyat dels pobres i els treballadors, però alhora manté una profunda fe cristiana i espiritual.

I, des d’un àmbit completament diferent, trobem Francesc Moragas i Barret. La seva consciència social el va portar a constatar que una part de la classe obrera no tenia assegurat un futur digne. La seva resposta no fou la confrontació, sinó la creació d’una institució: la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.

Per això em sembla tan significativa la frase que Josep Pla atribueix a Francesc Cambó a Caps-i-puntes: «Nosaltres, els polítics, hem fet el que hem pogut. El Sr. Moragas ha creat la realitat pura i simple.»

Maragall i Moragas representen dues actituds complementàries davant la convulsió: comprendre el patiment i construir solucions. Un ho fa des de la consciència moral; l’altre, des de l’acció social i institucional.

També avui, davant conflictes en què es barregen factors socials, polítics i geopolítics -com els relacionats amb la immigració i les tensions entre Espanya i el Marroc- apareixen veus que reclamen sobretot control i repressió. La seguretat és necessària, però no sempre resol les causes profundes.

La història ens recorda que restablir l’ordre no és el mateix que resoldre el conflicte. Maragall ens ensenya que darrere de la convulsió hi ha persones; Moragas, que davant dels problemes socials cal crear instruments de futur.

Potser aquesta és la lliçó que més necessitem recuperar: davant la convulsió, no n’hi ha prou amb reprimir. Cal comprendre, reparar i construir.

Subscriu-te per seguir llegint