La bola de neu dels assessors

Arran d’haver-se donat de baixa del partit després de demanar obertament el vot per a Vox, es va saber fa uns mesos que l’exsecretari general de les joventuts del PP, Carlo G. Angrisano, cobrava d’assessor al Parlament Europeu sense aparèixer mai pel seu lloc de treball. La formació presidida per Núñez Feijóo va explicar que «feia temps que no treballava, almenys per al PP». I, sense gens de vergonya, afegien que «va demanar anar a les llistes (electorals) per convertir-se en eurodiputat i se li va dir que no. Va demanar llavors ser assessor al Parlament Europeu per tenir ocupació, sou i vinculació amb la política. Se li va concedir aquesta possibilitat encara que en els últims temps va deixar d’exercir les seves funcions per passar gairebé tot el temps fora d’Europa». Cito aquest cas perquè el mateix partit polític ha revelat el pa que s’hi dona amb els assessors, però això passa al PP i a la resta de formacions polítiques. En matèria de canongies, tot és transversal.

A França, fa temps que no són exemple de gairebé res, però almenys tenen una tradició democràtica molt més arrelada. Per això, l’expresident Jacques Chirac va ser condemnat a dos anys de presó per malversació de fons públics i abús de confiança pel finançament il·legal del seu partit mitjançant la creació de llocs de treball ficticis (assessors que no treballaven) a l’Ajuntament de París quan ell n’era l’alcalde (entre 1977 i 1995). Aquí, per molt que sigui de domini públic, no passarà mai, com tampoc es condemna mai cap líder polític pel finançament il·legal del seu partit, com en els casos, amb sentència ferma, del PP (Gürtel), CDC (cas Palau) i Unió Democràtica (cas Treball). Sempre paguen els subalterns.

La figura dels assessors és un dels grans invents dels partits polítics per retribuir militants amb salaris públics. Curiosament, aquests càrrecs no existien els primers anys de la democràcia quan més feina hi havia per fer. A l’Ajuntament de Girona, per exemple, no es van crear fins a l’any 2007 quan va governar el tripartit format pel PSC, ERC i ICV: va ser l’aportació dels partits minoritaris al govern municipal. Actualment, generen una despesa de 677.286 euros anuals. Més n’hi ha a la Diputació. En l’actual mandat, sumen vint-i-set. Vint-i-quatre corresponen als partits polítics representats, dels quals cinc cobren 51.685,48 euros anuals i dinou, 45.224,90.

A la Generalitat hi ha molts càrrecs prescindibles i amb sous desorbitats, però el d’assessor és limitat. On més excel·leix aquesta figura és a l’administració local. I, a Catalunya, els que s’enduen la palma són l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, la gestió interna de les quals passa força desapercebuda al contribuent, sobretot la Diputació, que és per elecció indirecta i la majoria dels ciutadans desconeixen què es cou allà dintre. L’Ajuntament de la capital catalana té 113 assessors, la majoria dels sous oscil·len entre els 65.807 i 78.941 euros. I la Diputació de Barcelona, 132 assessors, 58 dels quals són considerats com a tècnics i 74 dels partits polítics, amb retribucions que es mouen, principalment, entre els 58.674 i 94.010 euros anuals. Són dos monstres. L’Ajuntament de Barcelona té també la figura dels comissionats, una mena de regidories bis. Actualment, n’hi ha tretze (salari de 78.941 euros), més que en l’etapa d’Ada Colau, fins i tot hi ha lloc per a dos gironins (Montse Surroca i José Antonio Donaire). Hi ha una comissionada de Nit, tal com sona. A més, hi ha els districtes i nombroses gerències i, per si no hi havia prou canongies, Jaume Collboni ha creat l’onzè districte, el de Ciutats de Palestina.

Amb els assessors també es paguen favors. Entre 1998 i 2004, la Generalitat, amb CiU al govern, va tenir a la seva nòmina un germà de Javier de la Rosa, aquell empresari modèlic, segons Jordi Pujol. Es va descobrir quan el tripartit va entrar al govern, el seu nomenament no s’havia publicat mai enlloc. Tampoc ningú va saber dir què feia, ni els consellers que el van tenir a les seves ordres (Pomés, Duran i Lleida i Pelegrí). L’any 2010, un informe elaborat per la Consultora Sociopolítica Neópolis alertava de l’excés de càrrecs de confiança i assessors, contractats per la seva lleialtat política i no per les aptituds professionals, però tothom va fer com qui sent ploure; ans al contrari, la xifra s’ha multiplicat. És una bola de neu, amb un creixement exponencial. Després de cada elecció, sempre hi ha gent que es queda penjada per a la qual s’han de crear nous organismes i nous càrrecs.

Subscriu-te per seguir llegint