Caure a la meitat

Hi ha dues fases que segurament cap vida pot eludir. El cicle en què un pretén ser algú, fer alguna cosa gran, brillar com una estrella, i el moment, més endavant, en què s’ha conformat a ser potser un més, i fer alguna cosa petita i anar cobrant a final de mes per fer-la. Fa uns quants anys m’havia despertat molta curiositat que un dia, al pati de l’escola, un nen de cinc anys digués que de gran volia ser psiquiatre, com el seu oncle, i a la mateixa pregunta -què volia ser a la vida- la meva filla respongués: «Jo no vull ser res». Allò em va donar esperances, tot i que no sé ben bé de què. El cas és que aquestes setmanes l’Helena ha insistit que vol ser alguna cosa. Arquitecta, més concretament. Potser d’aquí a un any aspirarà a ser premi Pritzker: l’inevitable instant en què se somia amb l’èxit.

Això em porta a una escena de la pel·lícula La llei del silenci (1954), d’Elia Kazan, al seient posterior d’un taxi, on hi ha Terry Malloy, interpretat per Marlon Brandon, un exboxejador que després d’una carrera modesta, sense victòries dignes d’esment, treballa per al sindicat d’estibadors de Nova York, connectat amb la màfia. De tant en tant el Terry recorre a la violència perquè el crim organitzat flueixi i als molls imperi el silenci. Al seu costat hi té el seu germà Charley, un advocat que creu en la delinqüència més que no pas ell. El Terry li fa saber que està fart de treballar per a mafiosos. «Vull una feina, guanyar-me un tros de pa: és l’única cosa que desitjo», diu, preparat per començar de zero i portar una vida més honrada. El Charley li respon que aquestes aspiracions estan bé per a una criatura, però que ell ja no ho és. «Aviat en faràs trenta, que és una edat per pensar amb una mica més d’ambició», afirma. El seu germà li fa la rèplica amb una frase d’exboxejador i psiquiatre: «Jo sempre he pensat que viuria més anys sense tenir-ne, d’ambició».

De més a menys: així flueixen les vides, a mesura que les expectatives confronten amb la realitat, i perden. Ferrater Mora ho deia a propòsit de la figura de l’escriptor, que «està condemnat, ho sabem tots, a caure una mica per sota de la seva meta. Per exemple, si jo pretenc ser Musil i caic una mica més avall, perquè ja és bastant més amunt. Però si pretén ser un autor de quarta fila...». No pot ser de cap altra manera. Per al cas contrari, poc menys que caldria ser alumne de l’Institut Benjamenta, que vam conèixer a Jakob von Gunten, novel·la clau de Robert Walser.

El Benjamenta estava integrat per nois que no arribarien mai a res a la vida i que el dia de demà serien individus modestos i subordinats. Preparava els alumnes per ser un ningú perfecte. «El dia de demà -deia el jove Jakob- seré un encantador zero a l’esquerra, rodó com una bola. De vell em veuré obligat a servir joves pagerols jactanciosos i maleducats, o bé demanaré almoina, o sucumbiré». En cert sentit, el narrador sortiria convertit, després de l’estada al Benjamenta, en Robert Walser, algú lliure d’afanys, sense aspiracions ni vanitat.

Subscriu-te per seguir llegint