El cost de decidir

Hi ha biografies que semblen escrites a llapis i d’altres que decidim gravar en pedra. Les primeres són les nostres: plenes de matisos, contradiccions i decisions que sabem explicar. Les segones pertanyen als altres. Sobretot si ocupen un càrrec públic, dirigeixen una empresa o aspiren a representar-nos.

No sé si som els ciutadans els qui exigim als altres una coherència que nosaltres difícilment suportaríem o si ho hem après perquè els mateixos partits ens han educat en aquesta severitat. Durant anys, la política ha convertit qualsevol error de l’adversari en una prova d’indignitat, qualsevol contradicció en un engany i qualsevol episodi del passat en una sentència sobre tota una trajectòria.

Els partits han elevat tant l’exigència que han construït una presó per a tothom. Ens han persuadit que només mereix confiança qui no s’ha equivocat mai, oblidant que l’única manera d’arribar sense errors és no haver assumit decisions importants.

Volem governants inatacables i professionals amb experiència, però sense cicatrius: que coneguin el fracàs sense haver fracassat i que prenguin decisions difícils, sempre que les encertin.

Després arriba l’arqueologia moral: una frase antiga, una empresa fallida o una opinió que ha envellit malament. Ho recuperem com una prova definitiva. El context i l’evolució desapareixen. Un instant passa a explicar tota una vida.

La tecnologia ho conserva tot, però nosaltres hem perdut l’art de recordar bé.

Això no significa justificar la corrupció, l’abús ni l’engany deliberat. Comprendre no és absoldre. Però si deixem de distingir entre la deshonestedat i l’error, entre qui rectifica i qui reincideix, la moral deixa de ser justícia i es converteix en espectacle.

Decidir comporta exposar-se. Mai no es disposa de tota la informació. Prioritzar significa deixar alguna cosa fora, i transformar implica afrontar costos, resistències i la possibilitat d’equivocar-se.

Per això, la pregunta no és només on va caure algú, sinó què va fer després: si va assumir la responsabilitat, va reparar el dany i va aprendre.

El problema apareix quan el sistema premia les trajectòries sense taques. Per arribar intacte a determinades responsabilitats, la millor estratègia pot ser no haver decidit ni arriscat mai res important.

Els qui no decideixen poden presumir d’un historial impecable. Els espectadors rarament fallen un penal.

Si penalitzem l’error, però gairebé mai la inacció, afavorim la prudència extrema. Passar desapercebut resulta més segur que defensar una reforma; administrar un problema, menys costós que resoldre’l; preservar la posició, més rendible que assumir una decisió impopular. És una resposta racional als incentius del sistema.

La conseqüència és una política que confon estabilitat amb immobilisme. Els problemes es gestionen perquè no esclatin avui. Es creen comissions, s’encarreguen informes i s’anuncien plans que acrediten activitat sense assumir una decisió. La qüestió es trasllada al govern següent.

Tot es mou, però res no avança.

A aquesta dinàmica s’hi afegeix la comunicació immediata. Els problemes complexos han de convertir-se en missatges breus i emocionals. Però una proposta pot ser comunicativament brillant i materialment inviable. Governar comença allà on acaba l’eslògan: en el pressupost, els terminis, les renúncies i la necessitat d’escollir.

El populisme no és patrimoni de cap ideologia. Apareix quan se simplifica la realitat, s’oculta el cost de les promeses o es converteix qualsevol límit en culpa d’un adversari.

Els eslògans no necessiten memòria econòmica, no obliguen a prioritzar i rarament deixen cicatrius. Els canvis reals, sí.

Aquesta paràlisi es fa visible a les ciutats: en l’habitatge que expulsa treballadors, l’activitat econòmica que no troba espai, els barris que acumulen diagnòstics i els projectes atrapats entre tràmits i ajornaments.

Governar una ciutat no és comentar-ne els problemes ni inaugurar una nova taula de treball per estudiar allò que tothom coneix. Governar és establir prioritats, mobilitzar recursos i respondre pels resultats.

Significa decidir què es fa primer, a què es renuncia i quins costos assumim. Significa escoltar i negociar, però també convertir la deliberació en una decisió. El lideratge democràtic no consisteix a decidir sol; consisteix a no amagar-se quan arriba l’hora de decidir.

Qualsevol reforma important incomodarà algú i algunes decisions poden sortir malament. Un governant no pot convertir la por d’equivocar-se en el criteri principal de la seva actuació.

Quan conservar el càrrec esdevé més important que el propòsit pel qual es va ocupar, la política deixa de servir un projecte col·lectiu i comença a servir una biografia personal.

No necessitem dirigents temeraris ni salvadors providencials. Necessitem persones capaces de decidir, explicar-se, assumir les conseqüències i rectificar. Persones que no confonguin la prudència amb la paràlisi.

Però seria massa còmode culpar només els polítics. Exigim transformacions que no ens incomodin, serveis sense costos i solucions sense renúncies. Critiquem el populisme, però premiem qui confirma els nostres prejudicis i penalitzem qui explica els límits de la realitat.

Els partits han après a explotar aquesta contradicció i nosaltres a consumir-la. Uns simplifiquen perquè dona vots; els altres ho acceptem perquè ens evita decisions incòmodes. La responsabilitat no és simètrica, però sí compartida.

Potser no tenim els governants que mereixem, però sí els que la nostra comoditat i els incentius del sistema permeten.

Regenerar la política no consisteix a buscar persones sense passat, errors ni cicatrius. Consisteix a distingir la deshonestedat del fracàs, la prudència de la por i la rectificació de l’oportunisme. I a jutjar els representants per les decisions que assumeixen, els resultats que obtenen i la manera com responen quan les coses no surten bé.

Governar no és arribar intacte. És actuar, respondre i, quan calgui, rectificar.

Subscriu-te per seguir llegint