Fora de context

Fa poc hem vist com un candidat a l’alcaldia de Girona presentava la renúncia i dimitia de tots els seus càrrecs a conseqüència de la publicació d’una conversa telefònica en la qual, es veu, carregava contra els seus companys de partit. Ha fet molt bé de dimitir sense esperar massa, sobretot per a estalviar-se el calvari que representaria voler continuar aguantant els improperis que li caurien al damunt per temps indefinit. És jove i, si té vocació per la cosa pública, tard o d’hora tornarà. Vull deixar clar que aquest article no és ni en defensa ni en atac a aquest cas concret sinó una reflexió sobre les conseqüències de la publicació de converses, xats o missatges privats. Per tant, qualsevol comentari a favor o en contra del polític defenestrat serà fugir d’estudi.

Ens podem preguntar si té interès informatiu una conversa privada i, estic convençut que moltes vegades sí que el té. Poso un exemple exagerat i caricaturesc: Interceptar una conversa del bisbe confessant que és ateu seria notícia de portada, amb tota seguretat. Però valdria la pena reflexionar sobre la importància pública de converses privades. En quin context estan fetes? Quina intenció tenia en fer aquesta afirmació a aquesta persona en concret? En quin estat d’ànim? Potser després d’una emprenyada? Volia portar l’aigua al seu molí dient-li tal o qual cosa?

I ara plantejo una pregunta personal a qui m’està llegit: Si es publiquessin les converses telefòniques que has mantingut, els xats en els quals has participat o els missatges privats que has enviat... hi hauria algun daltabaix en el teu entorn familiar, amistós o professional? Aguantaria la teva reputació i les teves relacions aquesta exposició? En la darrera línia d’aquesta columna jo et donaré la resposta pel que fa a mi mateix.

Durant diverses dècades he mantingut una certa franquesa amb càrrecs polítics de diferents colors i hi ha una frase que vaig sentir a dir molt sovint: negaré que ho he dit, però...

No defenso pas la hipocresia ni tenir un discurs públic diferent del privat, no és això, el que dic és que el que es diu en privat no necessàriament és traduïble públicament i quan surt de l’àmbit privat i s’escampa el primer que ens hem de preguntar és Cui prodest? (Qui en treu profit?), que deien els romans.

He promès respondre a si les meves converses privades m’ocasionarien algun daltabaix si es publiquessin. La resposta és que no en tinc cap dubte. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint