Eclipsi a Altafulla

He dedicat bona part de les primeres setmanes de les vacances, ja que tenia temps, a seguir pels mitjans i a buscar a la web tot que m’ha semblat interessant o curiós sobre l’eclipsi. Ho explicava diumenge passat i anunciava per avui un article sobre l’experiència, un cop convençut pels astrònoms que hi havia una diferència notable entre veure’l al 100% d’intensitat que no pas al 99%. Una de les coses que he sabut és que alguns pobles a l’antiguitat ja havien aconseguit periodificar els eclipsis a travers de l’observació veient que es repetien cada 223 llunes noves. Uns 18 anys. Abans d’acabar el segle XIX un científic va programar tots els eclipsis previstos pel futur, incloent el de dimecres. Ja hi havia coneixement racional del perquè.

Finalment la NASA als anys setanta, amb els primers ordinadors potents, va calcular amb precisió de segons i de metres el lloc i moment exacta de l’eclipsi total. Per tant hi havia poc excusa per no decidir amb temps el lloc de l’observació.

Vaig anar descartant opcions. El Delta de l’Ebre, massa gent i el meu restaurant preferit tancat al vespre. Medinacelli, massa lluny. Tampoc aniria a Alcossebre a la comarca castellonenca de la Marina Alta, per on passava la línea central exacta i em deixaven un apartament. També va decaure la possibilitat de fer-ho en barca al mar o de romandre a les comarques gironines per allò de veure’l al lloc on les circumstàncies m’han portat aquests dies: Palafrugell. Al final, tot sol, dinat i feta la migdiada vaig omplir el dipòsit del cotxe, comprava botelles d’aigua i recollia diners en efectiu a un caixer no fos cas que tinguéssim algun efecte apagada. I cap el sud. Fent zapping, les ràdios repetien els mateixos personatges entrevistats, alguns científics, les autoritats que ens sermonejaven i cada cinc minuts la informació del trànsit i del temps. Cada núvol que podia fer la guitza semblava monitoritzat seguint les seves aventures pam a pam.

El pla era intentar arribar a Tarragona, ciutat on tenia localitzats alguns llocs no massa allunyats de l’autopista . Es tractava, si el trànsit col·lapsava, de com a mínim traspassar la linea màgica de l’eclipsi total situada a les afores de Vilanova i la Geltrú. Per exemple a Cubelles o Altafulla. La informació catastrofista del trànsit que escoltava per ràdio no era tanta. Densitat però anàvem tirant ... fins que quinze quilometres abans de Tarragona, aturats. Després poc a poc fins l’aturada final a menys d’un quilòmetre de la sortida d’Altafulla que els Mossos d’Esquadra havien tancat. Desenes de cotxes començaven a aparcar al voral desafiant la prohibició. Eren quarts de vuit i ja s’havia iniciat l’eclipsi. De tant en tant podia posar-me uns segons les ulleres especials per anava veient com la lluna es menjava al sol. Tants anys de preparació i estava condemnat a veure el moment de l’eclipsi total a l’autopista! Un desastre.

Però de sobte, totalment aturats, un cotxe em va fer senyals des de el carril central (jo era a la seva dreta intentant esquivar els que ja saltaven del cotxe). La copilot va baixar la finestreta: «no tindrà pas unes ulleres de sobres?». En tenia una de més i li vaig donar. L’agraïment no es va quedar aquí. Poc després la cua engegava i em va fer un senyal «em poso davant seu i segueixi’m». Passats uns minuts, en arribar a la sortida d’Altafulla, l’accés estava barrat amb cons i la presència dels mossos. No sé que els hi va dir el conductor ni qui era però li van treure els cons i ens van deixar sortir de l’autopista. Un cop feta la rampa ens aturàvem. Em va comentar que eren d’Altafulla i que un turó a cent metres, sense cases ni llums properes, constituïa un dels millors llocs de la vila per veure’l. Cap allà. Hi havia una trentena de persones. Faltaven 14 minuts pel clímax de l’eclipsi però…. amb dos nuvolets trencats tapant el sol. Vaja. Dos minuts després marxaven i tot quedava net. I de cop tot es va fer la nit.

He viscut coses sorprenents a la meva vida. He recorregut la ciutat d’Istambul buida per un cens de població que només deixava sortir al carrer als estrangers, he estat al Museo del Prado tot sol veient les obres mestres quan es va reobrir al final del confinament per la pandèmia, he estat a la ceremònia dels Oscar de Hollywood i per fer una mica de broma, se m’ha posat a la tassa del cantó d’un lavabo a una cafeteria del carrer Serrano de Madrid, tot canviant l’aigua de les olives, en Barcenas, el polèmic tresorer del PP. Però això de l’eclipsi ho supera.