L’esplèndida Vall de Ribes

Una cosa és la divisió administrativa de Catalunya, amb províncies, regions i comarques, i una altre és la realitat que pregona el territori. Això ho vaig aprendre de la mà de Josep Pla i de Salvador Carrera. A la seva obra, l’escriptor de Llofriu ens parla de l’existència de la Garrotxa empordanesa i nega que la Vall d’Aro, amb Sant Feliu de Guíxols, Santa Cistina d’Aro i Castell-Platja d’Aro-s’Agaró, pertanyi a l’Empordà. Per la seva banda, el polític i economista Salvador Carrera i Comas, company d’escó al Congrés dels Diputats, em va fer veure que això que anomenem Ripollès no és una unitat geogràfica, sinó la suma de dues grans valls ben diferenciades – Vall de Ribes i Vall de Camprodon- amb un quelcom més que Infomapas.com anomena Baix Ripollès, i que l’amic i company mai no em va parlar de la seva existència.

Al nord de la província de Girona, entre grans formacions muntanyoses i al vessant sud dels Pirineus es troba la Vall de Ribes, un conjunt singular. Singular pels seus paisatges, singular per l’exuberància de la naturalesa del seu entorn, singular per l’aire pur que respira la seva gent, i singular pels poblets que la composen: Campelles, Pardines, Planoles, Queralbs, Toses i Ribes de Freser. Els conec a tots no pas d’ara, sinó de fa anys, i, per tant, puc dir que el turisme – en cap cas la ramaderia i menys l’agricultura - ha estat el factor econòmic que ha fet la seva substancial millora en tots ells.

La petjada del romànic a tot la Vall de Ribes és notable i es fa evident a cada lloc amb les seves petites esglésies i ermites. El romànic constitueix un dels grans moments de la història de l’art de Catalunya, però, endemés, en la història i en l’imaginari de Catalunya té connotacions gairebé mítiques, associant-se amb els orígens polítics i nacionals del país. Pocs municipis exhibeixen la seva bellesa medieval com ho fa Campelles, aquest petit però encantador poble ubicat al sud en un paratge natural de la Serra del Montgrony. Queralbs, poble mil·lenari, ens ofereix l’església de Sant Jaume on destaca el porxo romànic amb columnes de marbre blau. Toses ens regala l’església de Sant Cristòfol, mentre Planoles ens lliura l’església de Sant Vicenç, i Dòrria, el nucli habitat més alt de la Vall, ens confia l’església de Sant Victor i les seves rellevants pintures murals.

La Vall de Ribes és una de les subcomarques més emblemàtiques del Pirineu català. Acollida per grans cims, com ara el Puigmal o el Taga, i vertebrada pel riu Freser, destaca per la seva natura, la seva tradició ramadera, el patrimoni romànic i el turisme de muntanya. Excepcional en tot, precisa, però, d’una visita a fons de la seva entranyable capital, Ribes de Fresser. Aquesta població, situada a la confluència de tres rius —el Freser, el Rigard i el Segadell—, té una entitat pròpia molt marcada pel seu passat industrial, el seu desenvolupament com a vila d’estiueig des del segle XIX i el seu paper com a porta d’entrada a la vall de Núria. És el principal nucli i la capital geogràfica, econòmica i comercial de la Vall que porta el seu nom. Indret on vaig conèixer Salvador Carrera, quan n’era l’alcalde, i per sempre fill predilecte de la vila.

Ribes de Freser s’assenta en el fons d’una vall estreta. A banda del seu nucli urbà, el municipi inclou petits veïnats tradicionals d’alta muntanya amb molta personalitat: Bruguera, Ribes Altes, Ventolà i Batet, tot ells dignes de ser visitats. Un esperit lliure, fuetejat per la fred i la neu dels hiverns, ronda per tots ells. Un esperit indestructiblement patriòtic pel que fa a la vall i al país. Allí, un diumenge de juliol d’enguany, vaig comprar els diaris, vaig compartir amb gent que vaig reconèixer, vaig comprar embotits de la vall, vaig veure onejar la bandera republicana al balcó del seu Ajuntament i vaig prendre una cervesa mentre el sol feia de les seves. Tot en mig d’una tranquil·litat gaudida a fons. Un goig tornar-hi; un plaer recomanar-la.

Subscriu-te per seguir llegint