La mort dels experts

Suposem, a efectes merament introductoris, que aquest món l’han construït els experts. Per exemple, l’excel·lent metge de família que viu la seva professió com un sacerdoci i no com un negoci. La seva filla estudia Medicina en un país llunyà, però la distància no li impedeix contreure una malaltia. Per tallar-la de soca-rel, consulta els símptomes amb la irrefutable experiència paterna, forjada en milers de pacients. Rep del seu progenitor el diagnòstic probable i el tractament preferent, i la malalta li contesta per WhatsApp: «Papa, m’has recomanat el mateix que la intel·ligència artificial».

La covid-19 va marcar l’apoteosi de l’expert, aquells epidemiòlegs que després van ser vulcanòlegs a les Canàries, meteoròlegs davant el canvi climàtic, ecòlegs contra els incendis forestals i ara sociòlegs ceutins. Tanmateix, un metge francès implicat a vida o mort en la contenció del coronavirus va sentenciar amb humilitat, a mig camí de la pandèmia: «Per primera vegada en la història, els metges avancem en el coneixement d’una malaltia al mateix temps que els profans».

Es referia, és clar, als profans informats i apassionats, que de sobte es van interessar per disciplines tan severes com la bioestadística. I el metge modest admetia, sense donar-ne més detalls, els errors dels erudits, quan determinaven que «les mascaretes ofereixen una sensació de falsa seguretat», o s’equivocaven lamentablement sobre l’origen i la propagació del coronavirus. Vegeu, com a exemple de tots, l’ara desacreditat Anthony Fauci, l’expert dels experts nord-americà en malalties infeccioses, de la sida a la covid. De fet, hi va haver un laboratori que va encertar els percentatges exactes de l’impacte global de la covid després dels primers embats. Es diu Goldman Sachs i és un banc d’inversions.

Els experts han mort. S’han dissolt, per no dramatitzar. La seva única distinció consisteix en el fet que se’ls poden exigir responsabilitats, fins i tot per la via penal, respecte de decisions que ja no els corresponen. No sempre es pot parlar d’injustícia: el descrèdit apareix, per exemple, quan un batalló de geopolítics arriba al consens que Putin no s’atrevirà mai a dur a terme una invasió a gran escala d’Ucraïna. La realitat ni tan sols els va contradir, simplement els va ignorar.

La característica dominant al planeta és la improvisació a gran escala; l’influencer desvergonyit és una paròdia dels experts que impacta amb més força que el catedràtic o l’estadista condemnat a imitar els adolescents a TikTok. Els primers ministres Pedro Sánchez i Andy Burnham es refugien en aquests vídeos infantils de contingut vulgar, on semblen empresonats. El resultat global és la desaparició del sistema, substituït per una improvisació indistingible del caprici. Per exemple, l’aposta econòmica més gran de la història del planeta ha capitalitzat amb bilions d’euros Elon Musk, a canvi de la promesa de col·locar un milió d’éssers humans a Mart. En temps racionals es parlaria de bruixeria; avui s’ovaciona amb bitllets el magnat espontani que fins i tot va prometre arraconar la burocràcia, el feu dels experts.

Encara que faci mal haver de recórrer a Trump en cada exploració del món contemporani, les aventures de Veneçuela o l’Iran sorgeixen d’una potència militar d’un abast terrorífic, ara que s’ha revestit d’intel·ligència artificial. Tanmateix, el desencadenament de totes dues invasions correspon a un caprici esbojarrat, fruit de pors primitives, com ara la d’un atemptat dels aiatol·làs. Es pot comparar amb la meticulositat de la Casa Blanca dels germans Kennedy durant la crisi dels míssils de Cuba, desenvolupada en l’era de l’aparença de racionalitat.

Trump no ha acabat amb els experts, però s’ha instal·lat còmodament en l’era de les vel·leïtats capritxoses. Mai no atribueix una actuació als seus consellers, assumeix tota la responsabilitat de decisions sobre les quals monopolitza tant l’execució com una valoració sempre òptima. L’esbós d’aquesta omnisciència ja figurava en el seu primer mandat, quan presumia d’epidemiòleg després de bregar amb experts científics als inicis de la covid: «M’agrada aquest rotllo i ho copso, la gent se sorprèn que ho entengui. Tots els doctors van dir: Com és que en sap tant, vostè, d’això?». Potser tinc una habilitat natural, potser m’hi hauria d’haver dedicat en lloc de presentar-me a president».

Trump és un carronyaire que es nodreix de l’ossada dels experts; ha identificat amb astúcia el seu descrèdit creixent. En un país més proper, el desastre de Ceuta només ha servit perquè els especialistes en la qüestió regurgitin tòpics sense aportar ni una sola idea estimulant. La seva proliferació respon també a una qüestió de preu, perquè l’eliminació dels periodistes sobre el terreny s’ha compensat contractant pundits o budes de veu impostada, mai sotmesos a la verificació de les seves opinions. Escoltar els negacionistes condueix a la mentida; fer cas dels experts desemboca en la veritat equivocada. Entre aquestes dues ribes transcorre una llarga migdiada planetària, que acomiada l’academicisme, sempre elitista, i saluda l’aclaparadora IA, el bricolatge de la intel·ligència.

Subscriu-te per seguir llegint