Qui recorda Rio 92?

Anem a pams. L’any 1972 es va celebrar a Estocolm una primera cimera de governs per a concertar polítiques de medi ambient. Feia poc (l’any 1970) Nixon havia creat l’Agència de Protecció Ambiental (EPA, sigla en anglès) dedicada a protegir la salut dels éssers humans, el medi ambient i els recursos naturals. Tot arran al fet que en la dècada de 1960, esdeveniments com la contaminació del riu Cuyahoga a Ohio o vessaments de petroli a Califòrnia que van augmentar la consciència pública sobre la necessitat de polítiques ambientals.

Encara recordo la imatge d’un ministre franquista i de l’Opus (en López Rodó) anant en bicicleta a una de les reunions de la capital de Suècia. Semblava que alguna cosa es movia a un món que quasi tot estava per fer amb relació als valors naturals. Per arreu es caçaven balenes, les centrals nuclears creixien a dojo, s’abocaven al mar tota mena de residus perillosos en bidons que anaven a parar al fons, etc. L’any 1971 es va crear Greenpeace i poc després va esclatar la primera crisi del petroli (l’any 1973) i es va produir el desastre de Svesso (1976); penso que són algunes de les fites històriques que van situar definitivament les qüestions de medi ambient a la governança mundial.

Per tant, a la dècada dels setanta del segle passat es va viure un primer toc d’atenció per canviar les relacions de la humanitat amb el medi que habita. Mentre, aquí, ens vàrem desempallegar amb dificultats d’una sagnant dictadura a la vegada que els nostres rius eren clavegueres a cel obert, amb un grau insalubre de contaminació de l’aire de les grans ciutats, amb la majoria de les platges amb aigües no aptes pel bany i s’establien indústries contaminants per arreu. Es van viure les primeres protestes per temes ecològics; per exemple, es va lluitar per a salvar els Aiguamolls de l’Empordà amb una tenacitat que algú ara sembla dedicar a ampliar aeroports i implantar parcs industrials eòlics a la badia de Roses.

I finalment es va arribar a la Conferència de Rio de Janeiro de 1992, on definitivament tot va canviar. La Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament, coneguda com a Cimera per a la Terra, es va celebrar a Rio de Janeiro, el Brasil, del 3 al 14 de juny de 1992. Va ser la segona gran reunió mundial sobre medi ambient, després de la d’Estocolm en 1972, i va reunir 108 líders d’Estat i 179 països. Al mateix temps, es va celebrar un Fòrum Mundial’ d’ONG, que va reunir un número sense precedents de representants d’organitzacions no governamentals, els qui van presentar la seva pròpia visió del futur del món en relació amb el medi ambient i el desenvolupament socioeconòmic. Penso que la trobada de tots els actors a un mateix esdeveniment va representar una de les aportacions més interessants.

Com a resultat de la Conferència es va fer una Declaració amb 27 principis, centrats en el desenvolupament sostenible. És a dir, aconseguir que ecologia i economia no siguin termes antitètics sinó complementaris, que sigui possible un creixement econòmic sense fer malbé els valors naturals. La Declaració té en compte qüestions relacionades amb la salut, l’habitatge, la contaminació de l’aire, la gestió de les mars, boscos i muntanyes, la desertificació, la gestió dels recursos hídrics i el sanejament, la gestió de l’agricultura, la gestió de residus. També es va aprovar la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que reconeix la necessitat de reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, conduint a la signatura en 1997 del Protocol de Kyoto.

Moltes derivades de la Conferència han estat determinants per la sensibilitat de la societat en relació amb les variables del medi ambient. Cal assenyalar el pes atorgat al món local, amb la proposta de les Agendes 21 locals que han representat un compromís per fer avançar la sostenibilitat a escala municipal. A Catalunya la majoria dels municipis van confeccionar la seva pròpia agenda, amb indicadors pel seguiment dels resultats i que han fet aconseguir fites que ara per ara estan molt lluny d’assolir les polítiques nacionals o internacionals.

El pas del temps ha fet que alguns compromisos de Rio s’afebleixin, amb nous plantejaments relacionats amb la mal anomenada transició ecològica (quan en realitat es tracta simplement de deixar de fer servir els combustibles fòssils i avançar cap a un model energètic diferent) i amb l’emergència climàtica.

No obstant està vigent el Principi 22 de la Declaració de Rio; «les poblacions indígenes i les seves comunitats, així com altres comunitats locals, exerceixen un paper fonamental en l’ordenació del medi ambient i en el desenvolupament a causa dels seus coneixements i pràctiques tradicionals. Els Estats haurien de reconèixer i secundar degudament la seva identitat, cultura i interessos i fer possible la seva participació efectiva en l’assoliment del desenvolupament sostenible».

A casa nostra sembla que alguns han oblidat aquest principi quan es pretenen propostes d’organització territorial (com el Plater d’amagat de l’opinió de les comunitats locals. Potser no interessa recordar Rio 92?

Subscriu-te per seguir llegint