Teresa Vall Palou

Amb l’inici del mes d’agost ens ha arribat la dolorosa notícia, ja temuda pels greus problemes de salut que afrontava, de la mort de Teresa Vall Palou, una de les nostres artistes amb una personalitat més vigorosa i una obra més polièdrica i singular. La prestigiosa experta Conxita Oliver s’hi havia referit així: «una intensa trajectòria, honesta i coherent recorreguda sense seguir modes ni corrents, la que ha desenvolupat Teresa Vall Palou en un aïllament voluntari tothora conseqüent amb ella mateixa i seguint els dictats de la seva radical individualitat». Ara bé, més enllà del seu món artístic girat cap endintre i d’una formidable potència i expressivitat, Teresa Vall Palou va instituir a Lleida la Fundació Vall Palou, que duu a terme des de la seva creació una labor cultural i social important i valuosa, i va comptar amb la col·laboració de personalitats tan rellevants com Vicenç Altaió i Pilar Parcerisas i de poetes com Jaume Pont, Josep Maria Sala-Valldaura, Víctor Sunyol o Àngels Moreno. Una incansable i sempre exigent Teresa Vall Palou ha excel·lit en dimensions tan diferents com la pintura, el gravat, l’escultura, la ceràmica, les instal·lacions, els llibres d’artista,... Valenta i inconformista, intuïtiva, d’esperit rebel, no ha deixat mai d’experimentar amb tècniques i llenguatges cercant sempre colpir i suscitar dins nostre la fascinació i la ferida, l’emoció davant de la bellesa subtil i de la densitat trasbalsadora. Mentre a les seves ceràmiques de raku ha dialogat amb les formes concretes, ha imaginat conjunts d’una forta significació simbòlica i ha esculpit bustos amb la seva interpretació d’unes persones determinades, dins de la seva pintura, Teresa Vall Palou ha defugit la figuració i s’ha decantat per una abstracció que oscil·la, d’una banda, entre una gota subtil de color gairebé aèria que ens transmet essencialitat, transparència i moviment i, de l’altra, una corporeïtat matèrica d’uns blaus espessos, bituminosos, d’una profunditat tel·lúrica i abissal, que ens atrapa i ens cenyeix. A l’obra de Teresa Vall Palou, hi ha un anhel de compartir un neguit existencial i una mirada crítica sobre la realitat, que la caracteritzaven. Els seus quadres no responen tan sols a una voluntat de provocar un impacte estètic, sinó que ens interpel·len i ens sacsegen. El seu propòsit no és reproduir el que existeix, sinó fer-ne alçaprem de la creativitat. Hi ha un missatge latent, perquè hi batega una reflexió sobre la condició humana. Sense participar gaire activament en la vida social vinculada a l’àmbit cultural, sí que s’ha sentit compromesa i implicada en la renovació radical que ha viscut l’art des de la fi del segle XIX. Ara queda a les mans del seu fill, Joan Marí, que ha estat al seu costat en la responsabilitat d’impulsar la labor de la Fundació Vall Palou, donar continuïtat a la projecció de l’obra d’aquesta gran artista i treballar per promoure’n el coneixement i l’estudi.

Subscriu-te per seguir llegint