Si la fe mou muntanyes, l’enveja rebenta serralades

La paraula enveja, per alguns filòlegs, és un manlleu del llatí, d’«invidere», que significa mirar amb mals ulls. D’aquí ve «mal d’ull». En castellà, l’etimologia «envidia» fa més evident que és el préstec del llatí i el sentit literal és mirar amb mals ulls algú, amb recel, amb molta desconfiança.

El mal d’ull és una de les supersticions més antigues, amb uns 5.000 anys d’història; els seus orígens documentats es troben a l’antiga Grècia, Roma i Mesopotàmia, i s’estengué per tota la conca mediterrània i en altres cultures del món.

De petit, com que em relacionava bé amb gent del camp, vaig sentir a parlar del mal d’ull, un malefici que espantava molt; el poder de fer mal l’atribuïen a dones grans que havien tingut una rara relació amb diables o amb mals esperits, els quals les havien compensat amb la capacitat de crear sortilegis contra persones odiades.

Segons el mite, l’enveja o la gelosia concentren una energia negativa molt potent en els ulls del gelós cobdiciós, el qual projecta un raig perillosament nociu en mirar fixament la víctima; si una persona té una ratxa de mala sort, mals físics o desgràcies familiars inexplicables, és perquè algú l’ha condemnat.

Per combatre el mal d’ull, la cultura popular fa servir diferents recursos de protecció, com anar a un lloc on s’ha aparegut la Mare de Déu a fer un regal, recórrer a curanderes que saben tallar el mal d’ull o anar amb objectes beneïts. També el salpàs (sal beneïda pel capellà que es tirava a la façana), la palma o el llorer del dia de la benedicció del Diumenge de Rams, que es penja al balcó, servien per evitar llampecs i el mal d’ull; també els amulets tenien una funció protectora.

Enveja significa no veure-hi bé, perquè un vel de ràbia, d’odi, d’aversió tenyeix la realitat, atès que el cobdiciós desitja ferventment una cosa que pertany a algú altre. És el grau més elevat de la gelosia. Totes les religions la consideren un pecat; tanmateix, toleren l’enveja moderada, que alguns fins i tot afirmen que és sana perquè ens estimula a millorar-nos.

Bertrand Russell afirma que és una de les causes més potents que impedeixen assolir la felicitat, i Dante Alighieri, a la Divina Comèdia, castiga els envejosos amb una condemna en què els cusen els ulls perquè no puguin continuar cobejant allò del proïsme.

La venjança és l’acte de tornar un dany rebut amb un mal igual o major més endavant i que sigui de la mateixa forma; per exemple, un assassinat d’un familiar exigeix una compensació venjativa idèntica. L’acte pretén reparar el sentiment d’injustícia de la víctima i del seu entorn i, com a tal, està lligat a l’honor. És un dels temes principals de la literatura i s’oposa radicalment al perdó. La venjança apareix regulada en estats, com a la llei del talió bíblica, on s’usa per castigar els criminals d’una forma considerada justa i compensada, com «ull per ull, dent per dent», per dissuadir de delictes futurs.

En la literatura es destaquen dues obres: Hamlet, de Shakespeare, l’escenificació d’una enveja per part del protagonista de la tragèdia contra l’oncle; també Fuenteovejuna, de Lope de Vega, és la revolta popular contra el governador.

Les persones que desperten passions tenen la gent brutalment dividida entre partidaris i detractors, dos bàndols incondicionals, uns a favor, altres enemics acèrrims, que faran tant de mal com puguin i acostumen a ser molt actius. A algunes persones els molesta la forma de ser dels altres; no obstant això, actuen motivades per l’enveja.

L’enveja és l’esport nacional; tots els grans pensadors, com G. Marañón i Ortega y Gasset, han dit que és la gran malaltia psicològica hispànica. S’ha escrit en algun lloc que no hi ha res més temible que una dona ferida amb afany de venjança. No sabria dir si aquesta afirmació tan rotunda és certa o no, però sí que difereix entre els dos gèneres la forma de vindicar-se d’una suposada o real injustícia.

L’home tendeix a fer ús de la seva força muscular i pot convertir la revenja en agressió física contra la seva muller. Li surt de dins l’instint primari, mentre que la dona empra recursos mentals i psicològics, més subtils i recargolats, com poden ser la difamació, la mentida, un suposat maltractament; també pot emprar els fills, les amigues i la família per castigar el que considera culpable dels mals que pateix o de ser l’autor del trencament matrimonial no volgut.

En qualsevol manual de psicologia es llegeix: tant la venjança com l’enveja anhelen destruir l’objecte dels seus desvetllaments; el venjatiu actua i transforma el món extern, mentre que l’envejós s’enverina, pateix en la intimitat silenciosa.

La venjança s’exterioritza, s’aplica, mentre que l’envejós pot dissimular, no ho manifesta per por del que es dirà d’ell i, per aquest motiu, patirà potser tota la vida en comprovar que la persona que enveja té èxit, és admirada i ell és un fracassat de cap a peus.

Subscriu-te per seguir llegint