Arrels a la vista

La vida i el destí de les arrels poden ser bon símbol de la discreció absoluta, sempre al seu lloc, un amagatall tan necessari com eficaç, a tocar de la terra fosca i silenciosa, i amb la llegenda de la seva fondària. Arrels, heus aquí tot un respecte.

Però ara mateix apareixen unes arrels a plena llum i, precisament, a la portada d’un llibre: Arrels rebels, escrit per Agnès Batlle, que ja a la mateixa portada declara el tema de la publicació: «adolescents que planten cara a l’abandonament del camp.»

Els protagonistes són uns joves que estimen el territori, el tros, el camp, tots els seus noms i totes les seves dureses i incomprensions, però «s’hi veuen treballant-hi tota la vida». És un llibre d’esperança, de plantar cara, de testimoni directe d’uns nois i noies que donen notícia d’unes circumstàncies serioses que convé conèixer per apreciar tota aquella feina puntual en aquell territori on acaba la ciutat i comença el camp, sempre exigent i rigorós. Els joves autors es declaren «valents, persistents i pagesos amb orgull». Són testimonis d’una vocació edificant.

Són deu els testimonis d’aquest estil de treball i ara mateix disposen del llibre: set nois i tres noies que coincideixen a expressar la seva estima pel treball i la feina concreta i diversa, puntual i detallada. En Sergi ens porta a les Terres de l’Ebre i explica la feina de l’arrossaire i el perill de la fauna invasora. La Marina ja ensenya els seus pares a posar la màquina de les munyidores a les vaques. En Jan lluita contra una incomprensió: si volen ampliar la granja no poden perquè els veïns es queixen per les olors dels fems. L’Anna, a prop de Montmeló, fa observar que tenen queixes pels sorolls dels tractors, i allà mateix tenen l’enrenou de la Fórmula 1. En Pau, als dotze anys, va fer una crescuda i es va sentir important perquè, per fi, ja arribava als pedals del tractor de l’avi. En Jordi recorda que l’avi ja li va fer unes forquetes petites per acostar el menjar. En Pol lamenta que la poma golden es va retirant del mercat, mala feina dels grups de poder econòmic. La Gemma explica com canvia la feina de munyir les vaques, ara amb un robot, que fins i tot surten amb els mugrons desinfectats. En Roger ja ensulfata: «ja ho puc fer, i l’avi no, que ara et demanen carnet per a tot». En Jordi lamenta la incomprensió dels veïns, no són sociables, es queixen del gos que borda... En Guifré té, de petit, una atracció pel tractor i la mecànica, i ho vol salvar tot, l’ofici, el mas i el llinatge, que el seu segon cognom és Barretina.

L’autora del llibre, Agnès Batlle, es fa una pregunta que mereix una bona reflexió: «La vocació neix o es crea?» Llegint aquests testimonis càlids i directes es pot mantenir oberta la pregunta, per allò que cada casa és un món. Però la resposta potser ja no caldrà expressar-la amb paraula contundent i definitiva perquè, senzillament, la vocació és d’aquells camins que ja es fan tot caminant.

Una vintena de pàgines amb esplèndida il·lustració fotogràfica completa el llibre d’Agnès Batlle, que ha presentat uns pregoners, testimonis, signes d’una esperança que ja pot recomençar.