El paper del liberalisme catalanista en l’Espanya del futur

Catalunya necessita tornar a pensar en gran. Després d’anys de confrontació, blocs, promeses impossibles i debats que semblaven no tenir final, potser ha arribat el moment de preguntar-nos no només d’on venim, sinó sobretot cap on volem anar.

Tinc la sensació que els catalans mai no havíem corregut tant per no arribar enlloc.

Ho dic des d’una convicció profundament catalanista, però també liberal. Perquè crec que Catalunya és una nació amb identitat, llengua, cultura, història i institucions pròpies que cal defensar sense complexos. Però també crec que aquesta defensa és perfectament compatible amb voler participar, influir i tenir pes en el futur d’Espanya i d’Europa.

Durant massa temps ens han volgut fer escollir entre dues opcions: o renunciar a una part de la nostra identitat per encaixar a Espanya, o considerar Espanya un projecte aliè del qual calia marxar. Jo no comparteixo ni una cosa ni l’altra.

Hi ha un altre camí.

És el del catalanisme liberal: orgullós de Catalunya, respectuós amb Espanya, profundament europeu i, sobretot, preocupat per les persones.

El liberalisme catalanista que jo defenso no vol aixecar murs. Vol construir ponts. Però construir ponts no significa renunciar a les pròpies conviccions. Significa tenir prou seguretat en allò que som per poder asseure’ns amb qui pensa diferent, negociar, arribar a acords i defensar els interessos de Catalunya allà on calgui.

Catalunya havia tingut aquesta capacitat d’influència. I l’ha de recuperar.

Necessitem tornar a ser protagonistes dels grans debats econòmics, empresarials, socials i europeus. Parlar d’infraestructures, fiscalitat, energia, indústria, turisme, pesca, agricultura, habitatge, immigració, seguretat, educació i sanitat. En definitiva, parlar dels problemes que condicionen la vida quotidiana de les persones.

Perquè mentre discutim permanentment sobre símbols, les famílies han de pagar la hipoteca, els autònoms intenten arribar a final de mes, les empreses necessiten competitivitat, els joves busquen habitatge i els ciutadans exigeixen uns serveis públics que funcionin.

Aquesta hauria de ser la prioritat de la política.

D’aquí a menys d’un any tindrem eleccions municipals. I probablement tornarem a veure com augmenten els decibels de la confrontació. Apareixeran discursos que prometran solucions senzilles per a problemes extraordinàriament complexos. Però prometre allò que no es pot donar no ens farà avançar. Al contrari: pot tornar a aprofundir una ferida que la societat catalana necessita acabar de cicatritzar.

Catalunya no necessita més frustració. Necessita esperança, ambició i sentit comú.

I aquí el liberalisme té molt a dir.

Defensar la llibertat individual i la responsabilitat personal. Facilitar la vida als emprenedors i als autònoms. Crear riquesa abans de discutir com repartir-la. Garantir la seguretat i el compliment de les normes. Gestionar una immigració ordenada que pugui integrar-se i contribuir al país. Protegir la nostra llengua i la nostra cultura sense convertir-les en instruments d’enfrontament. Exigir administracions eficients que estiguin al servei del ciutadà i no al revés.

I, al mateix temps, defensar Catalunya amb el cap ben alt.

No hem de triar entre identitat i prosperitat, entre Catalunya i Europa, entre defensar allò que som i entendre’ns amb aquells que pensen diferent.

La política útil comença precisament aquí: acceptant la complexitat.

Crec que el catalanisme liberal pot tornar a ocupar aquest espai. Un espai central, transversal i modern que rebutgi tant la resignació com l’aventurisme. Que sigui capaç de dir sí quan una proposta és bona i no quan perjudica els ciutadans, vingui de qui vingui.

Potser el futur de Catalunya no passa per córrer més. Potser passa per saber exactament cap on volem anar.

Jo vull una Catalunya pròspera, segura, oberta al món, orgullosa de la seva identitat i capaç de tornar a tenir una veu respectada i influent a Espanya i a Europa.

Sense renúncies. Sense murs. Sense por de parlar clar.

Aquesta és la modesta opinió d’un català que, des de sempre, s’ha preocupat més per les persones que per les banderes.

Subscriu-te per seguir llegint