La passió segons Pep Guardiola

Pep Guardiola va explicar als seus jugadors que havia perdut la passió amb la seva dona i que per això es van divorciar. La passió, en el sentit que el Pep li dóna, és el que primer es perd en un matrimoni. És normal. Els anys passen, la ment divaga, els cossos es fan malbé i els retrets del frec a frec són inevitables. Incomprensions, incompatibilitats, el fred i la calor, petits malentesos que acumulen ressentiment i agror. La passió -tal com el Pep l’entén- pateix i agonitza, i acaba sent la primera víctima d’aquesta guerra que és viure junts.

Hi ha moltes maneres d’afrontar aquesta passió desfeta, i totes són una mica depriments, i totes són una mica tristes, però totes són, també, si es duen a terme amb respecte, i amb devoció, un gran acte d’amor. Un acte d’amor més gran i valuós que l’eufòria dels cossos quan es coneixen i tot s’ho volen donar l’un a l’altre. L’amor veritable és quan costa, quan la vida és aspra, quan la tendresa és difícil i el que un vol i té no s’assembla gaire.

És llavors quan un home pot créixer per damunt dels seus límits i de les seves misèries. És llavors quan podem enfrontar-nos a la nostra natura per afirmar la nostra transcendència. Jo estic d’acord amb el Pep que la passió que ell diu s’acaba, i que és molt difícil de recuperar, però el divorci no pot ser una resposta civilitzada. El divorci és la bandera blanca de la rendició. El divorci és la impotència de l’home rebaixat per l’home. El divorci és renunciar al que és difícil, negar el lligam fonamental que fa que la nostra vida sigui sagrada i única.

L’enamorament és el petit esquer de Déu perquè la gran maquinària de la nostra ànima es posi en moviment. L’enamorament és la llepolia de Déu. Però el que nosaltres som no és el dret de sentir-nos feliços o realitzats, sinó el deure de mantenir la nostra família més enllà de qualsevol circumstància o accident. Nosaltres som el deure de la sang, no la seva violència. Nosaltres som la llum en la fosca, encara que hi hagi molta fosca i faci molta por. Nosaltres som l’amor quan l’amor s’acaba, la veu quan ja crèiem que no podíem dir res més.

La passió no és el que diu el Pep als seus jugadors. La passió no és una nit d’estiu i estels. La passió és Jesús carregant la Creu al mont Calvari. De vegades oblidem d’on vénen les paraules. De vegades oblidem qui ens ha fet i per a què. És molt difícil entendre qui som i el que hem vingut a fer si oblidem les nostres veritats més profundes i commovedores. La passió no pot acabar-se perquè la passió és l’amor creador que va oferir el seu fill per salvar-nos. La passió és infinita com l’ànima.

La passió ens ajuda a sobreviure en el desànim, en el fàstic. Amb la passió donem encara més amor quan pensem que ja no ens en queda, amb la passió ho guanyem tot, ho perdem tot, i ho tornem a guanyar per regalar-ho encara una altra vegada. La passió no es pot tenir o no tenir. La passió és el que som.

De tant expulsar Déu de les nostres vides ens hem anat quedant sense conèixer el nostre significat, sense destí, sense la tensió que ens vincula a la nostra essència. De tant no escoltar les veus més profundes ens hem quedat sentint només el soroll, i per això prenem les decisions més equivocades i pels motius més absurds.

No importa si la teva dona és la més guapa, ni si és la que et ve més de gust. Importa que és la teva, i la mare dels teus fills, i tu has de protegir aquesta estructura per damunt de totes les altres coses i situacions. És la teva única missió. És el teu propòsit fonamental, sense el qual tota la resta perd qualsevol sentit. No és un dret que nosaltres tinguem. És un deure. És un deure que t’ha de fer feliç malgrat els moments costeruts. És un deure l’has de viure com l’immerescut gran premi de la teva vida encara que tinguis impulsos de mal humor i de renúncia. Només si entens això pots ser un home que ha aprofitat el seu temps d’una manera que plau a Déu i ajuda els altres. Només des d’aquesta humanitat conscient, generosa i agraïda podem pensar que hem fet honor a l’espai el temps que ens ha estat concedit, i a l’amor i la llibertat que ens foren ofrenades.

Si en lloc de la causa palestina, la causa catalanista, la causa de les esquerres, i tantes causes absolutament menors i sense cap sentit que aquest noi ha anat abraçant al llarg de la seva vida, Josep Guardiola i Sala hagués estat atent a les causes certes i profundes, a les causes que ens expliquen, no hauria tingut tants problemes per trobar el seu lloc al món, ni per guanyar més Champions i per ser més feliç. Si en lloc de participar en les manifestacions més equivocades hagués estat sensible al Misteri, hauria entès per què el Madrid li va passar la mà per la cara en aquelles eliminatòries de quan va ser entrenador del City.

Hi ha una espiritualitat sense la qual tot s’esvaeix quan s’arriba a l’últim abisme. No és l’enamorament, no és el futbol, no és un sistema tàctic o estratègic, no és res que es pugui explicar des de la terrestre mortalitat. És la passió, la passió que fereix, la passió que sagna, la passió del crit que féu tremolar el cel. La passió que perdona en el dolor més atroç, la passió que torna d’entre els morts per dir-nos que ens estima i que ens espera un món millor.

Subscriu-te per seguir llegint